Polls, soviètics, nazis i Justs

Poc abans de la Segona Guerra Mundial Rudolf Weigl va desenvolupar una vacuna contra el tifus que en aquells dies feia estralls. Entre 5 i 6 milions de persones van ser vacunades contra la citada malaltia durant l’ocupació alemanya en la zona oriental de les operacions de guerra. Posteriorment va ser utilitzada també a Xina, Etiòpia i altres països. Weigl mai no es va dur el Nobel de Medicina, encara que s’ho tenia ben merescut; però també i aquí entra l’increïble del personatge, podria haver merescut el Premi Nobel de la Pau. I sobre ell i altres dos honorables homes us parlaré a la nostra història d’avui.
[@more@]

Rudolf Weigl va néixer a Àustria en 1883. El seu pare va morir al cap de poc temps en un accident mentre provava un nou model de bicicleta. La vídua, amb tres fills, es va casar amb un professor polonès d’institut. La família va acabar instal·lant-se a Lwów i el petit Weigl es va convertir en un professor de biologia de la Universitat tenint al seu càrrec un laboratori.

Va aguantar en Lwów la primera ocupació soviètica i posterior alemanya, però va haver d’exiliar-se després de la definitiva ocupació soviètica de 1944 i la consegüent neteja ètnica.

Ja era molt respectat quan va arribar la primera d’ambdues ocupacions: la soviètica. El mateix Nikita Khrushchev va anar a visitar-lo al seu Institut i li va oferir un títol acadèmic i la direcció d’un institut bacteriològic a Moscou per al desenvolupament de la seva vacuna. Segur que era una persona de ser una persona força ppersuasiva, doncs va ser capaç de declinar l’oferta sense represàlies. I no només això, sinó que a més va aconseguir suport soviètic per a ampliar el seu institut en Lwów i, més difícil encara, va aconseguir que els seus empleats quedessin fora de les deportacions a Sibèria.

Més tard va arribar la segona ocupació: l’alemanya; i, òbviament, tot això podia canviar. Ja des de 1909, gràcies a Charles Nicolle de l’Institut Pasteur, havia quedat establert que certs polls eren el vector del tifus. Per a preparar una vacuna, el doctor Weigl necessitava criar una gran quantitat d’aquests polls que, per a sobreviure, necessiten sang humana.

I va dissenyar un enginyós sistema. Es cosien unes petites caixes de fusta segellades amb parafina perquè els insectes no escapessin. En el costat que tocava la pell havia una malla molt prima que només permetia als polls teruer el cap per a alimentar-se. En aquestes caixes es dipositaven entre 400 i 800 larves al costat d’uns fils de llana perquè dipositessin les seves els ous quan creixessin.

Els homes acostumaven a posar-se-les als panxells, encara que les dones preferien posar-se-la a les cuixes i així ocultar les marques que deixaven amb la faldilla. Elles sempre volen estar maques.

El dispositiu a la cama d'una dona Marques que deixaven els polls del dispositiu

Després d’entre 30 i 45 minuts, cada insecte ingeria una quantitat equivalent al seu pes, amb el que quedaven inflats com una pilota. No podien passar-se d’aquest temps, doncs els voraços polls menjaven tant que fins i tot rebentaven.

Aquests homes i dones tenien racions especials de menjar i la possibilitat d’arrest i deportació baixava. La seva identificació era ben visible i emesa per l’Oficina del Comandant en Cap de l’Exèrcit Alemany. La Gestapo es mantenia apartada de por de ser contagiats accidentalment amb el tifus. Sempre havia el perill que algun dels polls portés la malaltia.

D’aquesta manera, va ajudar a molts professors d’universitat. A més, com la feina durava tot just una hora al dia, la resta del temps organitzaven cursos universitaris clandestins i realitzaven altres activitats educatives i patriòtiques.

Alguns d’ells eren els famosos matemàtics del Quadern Escocès (a gaussianos us han donat una àmplia explicació). No deixa de ser curiós saber que mentre discutien sobre teoria de números i topologia estiguessin alimentant polls. De vegades, amb el fervor de les discussions es passaven dels 45 minuts i els polls continuaven xuclant-los la sang fins que rebentaven.

Sembla ser que afectava a la salut. El matemàtic Banach va ser un d’aquells privilegiats del Cafè Escocès que es va prestar a alimentar-los amb la seva pròpia sang i li va acabar provocant una degradació física considerable. La dona d’un col·lega deia que mentre que abans havia estat un tipus ferm, aquells anys era un home exhaust, famolenc i ombrívol, encara que abans de la guerra havia estat de complexió molt robusta.

Però Weigl va arribar molt més lluny. Segons un proper col·laborador anomenat Wladyslaw Szpilman:

Els nazis van donar permís al Weigl para tenir una ràdio (…) Això va ser una benedicció, ja que ser descobert amb una ràdio es penalitzava amb la pena de mort. Weigl va tenir molt coratge i va cooperar amb la resistència polonesa durant l’ocupació nazi. Diversos carregaments il·legals de la seva vacuna van acabar arribant il·legalment al gueto de Varsòvia -alguns transportats pels meus pares i jo- i a altres guetos jueus en grans ciutats, on el tifus havia arribat a proporcions d’epidèmia.

Diuen que, en el gueto, el doctor Weigl era tan famós com Hitler, però per raons ben diferents.

Desgraciadament, gran part dels participants van ser posteriorment víctimes dels nazis. Un any més tard d’entrar a Lwów, els nazis van assassinar a 45 persones, entre ells, molts professors i científics de la Universitat Politècnica i familiars. Fins i tot el matemàtic Kazimiers Bartel que havia estat ministre de Polònia i rector de la Universitat. Havia rebutjat una oferta d’en Himmler para presidir un govern titella del Reich.

Els assassinats no van ser indiscriminats sinó ben calculats i molts d’ells es van fer en secret i se sap perquè la Gestapo hava estat buscant dos professors que ja havien mort: un dermatòleg professor i un oftalmòleg.

L’esmentat col·laborador, Wladyslaw Szpilman va ser dut al cinema per Roman Polansky a la pel·lícula El pianista. Hi ha un llibre del mateix Szpilman titulat El pianista del gueto de Varsòvia en el qual relata tots aquests successos amb més detall. Va ser escrit en 1946 però va ser fortament censurat per les autoritats comunistes i no es va publicar fins a una data molt recent: en 1998.

La raó que la pel·lícula i el llibre facin referència a un pianista és perquè el Szpilman era un conegut pianista i compositor de música clàssica. Mentre tocava a la ràdio el Nocturn en do sostingut menor de Chopin una bomba va interrompre l’obra. Va ser llavors quan el van traslladar al gueto.

Cap al final de la guerra, el 17 de novembre de 1944 a Varsòvia, en una casa abandonada que estava sent condicionada per a convertir-se en la caserna general de les forces d’ocupació, un oficial alemany, Wilm Hosenfeld, va trobar al Szpilman. S’havia construït un amagatall a la golfa. L’oficial va demanar al pianista provar la seva condició de músic, amb les mans encara entumides, va tocar un fragment de Balada No. 1 en do menor de Chopin. Hosenfeld li va ajudar a millorar el seu amagatall i li va proveir de menjar durant un mes embolicada en paper de diari que donava notícies de la ràpida caiguda d’Alemanya.

No havia estat la primera vegada que Hosenfeld havia ajudat a gent en similar situació. Encara que havia estat del partit nazi, va anar allunyant-se a mesura que veia com es tractava als polonesos. De fet, va fer amistat amb molts polonesos i va intentar aprendre la seva llengua. Era cristià i prenia la comunió en esglésies poloneses encara que estava prohibit. Va permetre que presoners de guerra poguessin veure a les seves famílies i va utilitzar el seu càrred militar per a donar refugi a polonesos amenaçats de ser arrestats per la Gestapo.

Desgraciadament, va ser capturat pels soviètics i sentenciat a 25 anys de treballs forçats per suposats crims de guerra. L’única prova que tenien era la seva pertinença a l’exèrcit. Encara que va haver nombroses peticions d’alliberament, els russos no van fer cas. Va morir en un camp de concentració després d’una greu i llarga merma de la seva salut.

El fill de Wladyslaw Szpilman, Andrzej Szpilman, va sol·licitar al Yad Vashem que reconegués al Wilm Hosenfeld com Just entre les Nacions, un títol que es concedeix als no jueus que van arriscar la seva vida per salvar als jueus. El 25 de novembre de 2008 es va produir el reconeixement. Els fills d’Hosenfeld i Szpilman van assistir a la cerimònia.

Weigl, el nostre primer protagonista, també té el títol de Just entre les Nacions i se li va concedir en 2003.

Tres grans homes i tres grans desconeguts.

Fonts:
La idea la vaig treure del llibre Pasiones, piojos, dioses… y matemáticas, d’Antonio J. Durán. Un altre interessant article amb més detall sobre els polls i la propagació del tifus la teniu a maikelnai.

Els detalls del Szpilman i en Hosenfeld els vaig treure de la wikipedia. Altres detalls els vaig treure d’aquest enllaç vist també a maikelnai.

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.