Justus von Liebig

Avui us vull parlar d’un científic poc conegut, però no per això menys interessant. Pot ser considerat el pare de força coses i, nosaltres, com fills dolentots, l’hem oblidat. Es deia Justus von Liebig.
[@more@]

Nascut en 1803, el seu pare es dedicava a treballar amb sals i pigments, i amb ells feia experiments químics com aficionat. Amb 15 anys, el jove Liebig es va convertir en aprenent d’apotecari, però no va descansar fins que va poder anar a la Universitat.

Amb el temps va anar a París i va poder conèixer a gent de la talla d’Alexander von Humboldt i Georges Cuvier i va treballar també al laboratori de Gay-Lussac. Amb 21 anys va completar una sèrie d’investigacions. Vegem, molts compostos orgànics estan formats únicament per carboni, hidrogen i oxigen. Una vegada mesurat el carboni i l’hidrogen i supossant la presència d’oxigen, podia determinar-se la fórmula química. Cap al 1811 Gay-Lussac havia obtingut les fórmules empíriques d’alguns sucres simples. Però el procediment va ser millorat per Liebig. En 1831 va obtenir algunes fórmules empíriques clarament fiables i poc més tard, en 1833, Jean Baptiste Dumas va idear una modificació del mètode que permetia al químic recollir el nitrogen, de manera que podien detectar-se les porcions de nitrogen en una substància orgànica.

Aquí és on es dóna una d’aquelles coincidències de la història, o potser una d’aquelles coses que havien de passar tard o d’hora, que va desembocar en un nou descobriment. Resulta que mentre Liebig estudiava un tipus de compostos anomenats fulminats, un altre químic, Friederich Whöler, estudiava un altre tipus de compostos anomenats cianats. Ambdós personatges van enviar un article a Gay-Lussac perquè els publiqués a la seva revista; però en llegir ambdós articles, aquest últim es va adonar d’un fet sorprenent: les propietats descrites pels compostos dels diferents tipus eren, efectivament, molt diferentes, però la fórmula empírica era exactament la mateixa! Per exemple, tant el cianat d’argent com el fulminat d’argent tenien a la seva fórmula un àtom de plata, un d’oxigen, un de nitrogen i un de carboni.

Gay-Lussac li va comentar aquest detall al químic més famós del món del moment: Jacob Berzelius. Es va quedar tan sorprès que al principi no ho va creure, però va tenir d’acceptar-lo amb per un problema similar amb l’àcid tartàric i racèmic (aquesta meravellosa història ja us la vaig explicar).

O sigui que en una molècula no només havia d’importar quins àtoms la formaven, sinó que també era important la manera en que aquests àtoms es distribuïen per la molècula. Berzelius va suggerir el nom d’isòmers per a aquell tipus de compostos que tenien igual fórmula però diferent propietats.

Com a resultat d’aquelles publicacions, Liebig i Whöler es van fer grans amics i van realitzar posteriorment diverses investigacions junts.

Amb 21 anys, el nostre home va començar a donar classes en la Universitat de Giessen. Hi ha qui afirma que va ser el millor professor de química de tots els temps. No sé si una valoració d’aquest tipus pot acceptar-se de forma definitiva, però el que sí està clar és que va ser el primer que va organitzar un laboratori perquè l’utilitzessin els estudiants, cosa que avui ens sembla del tot natural. No només això. Liebig va permetre de vegades que els seus estudiants publiquessin per sí mateixos, cosa inusual en un professor de l’època. Encara que com ell mateix va confessar a un col·lega: Si és una cosa bona, una part del mèrit se m’atribuirà, i no he de defensar els errors. Entens?

A més, com també va dir: en aquesta ciutat petita i sense llustre els estudiants no tenen una altra cosa que fer que treballar. Giessen es va convertir, gràcies a ell, al centre intel·lectual mundial durant un quart de segle. Un rival francès va dir a aquella escola "forat infernal", ja que va donar un munt de llumeneres de químics la següent generació.

Va ser també un gran divulgador, qui va explicar en les seves Cartes químiques les coses tan clarament que va haver-hi fins a cuiners que van aprofitar la informació continguda en elles per millorar les seves receptes de cuina. És més: el seu editor li va intentar convèncer perquè escrivís un llibre de cuina. Liebig no va acceptar, però sí li va fer esbrinar, dins de la seva especialitat, tot el que pogués sobre els sucs càrnics. D’això sí va escriure un llibre que pot ser considerat el primer sobre "cuina científica".

Es va concentrar en els canvis químics que es donaven durant el procés del cuinat. Va ser un dels què va ajudar a establir que el cos treu l’energia de l’oxidació dels aliments a l’interior del cos. Va tenir un enfrontament amb Pasteur perquè pensava que la fermentació era un procés purament químic i que no implicava vida. Aquí estava equivocat. No seré jo qui li retregui.

També va estudiar la química agrícola. Va ser el primer a afirmar que la fertilitat del sòl es perdia perquè les plantes consumien el seu contingut mineral, o sigui, que s’esgotaven els elements essencials per a la vida com el sodi, el potassi, el calci i el fòsfor. Seguint aquesta línia, va ser el primer també a fer experiments en la fertilització dels sòls afegint abonaments químics, en comptes dels fems. Al principi no va obtenir èxit perquè pensava que el nitrogen el prenien les plantes de l’atmosfera ja que Boussingault havia demostrat que era així per les llegums. Tanmateix, va rectificar, i l’ús d’abonaments químics s’ha multiplicat fins a arribar als nostres dies. Això va ajudar a reduir epidèmies per l’eliminació dels munts de fems i per primera vegada en la història era possible produir suficients aliments per satisfer les necessitats de la creixent població mundial i evitar les fams.

Va popularitzar la Llei del Mínim o Llei de Liebig, que havia estat formulada per Carl Sprengel. Succeïa que en l’agricultura un increment dels nutrients per damunt de les necessitats no incrementava el creixement vegetal. S’havia de considerar el nutrient menys abundant que hi havia al terra. O sigui que la disponibilitat del més abundant era, de fet, com la del menys abundant. Per explicar-lo millor, Liebig va posar la imatge d’un barril al què intentava omplir amb més i més aigua.

Barril d'en Liebig

Segons Liebig, el lai del mínim es pot expressar en la imatge d’aquest barril: la fusta més curta limita la capacitat d’emmagatzemar líquid.

Un rumor de l’època havia amenaçat de convertir-se en un escàndol. Afirmava que a la cervesa produïda per dos de les principals cerveseries en Burton-on-Trent, Allsopp’s i Bass, es li estava afegint estricnina per augmentar el seu amargor. Per desmentir-ho, les cerveseries havien entrat en contacte amb els dos químics més famosos d’Anglaterra, Thomas Graham i August Wilhelm von Hoffmann.

Ambdós van deduir de les seves anàlisis que la cervesa era innòcua, però Hoffmann, que havia estat deixeble de Liebig, va suggerir a Allsopp’s que les seves conclusions portarien més pes si estiguessin recolzats per la paraula del millor químic del dia, el baró (com era llavors) Justus von Liebig. Per una exagerada carta oberta afirmant l’excel·lència de la cervesa anglesa, Liebig va rebre la llavors no menyspreable suma de cent lliures. I quin va ser l’experiment que va fer Liebig per a confirmar-lo? En la seva carta a Hoffmann, va reconèixer que el test principal va consistir a beure una ampolla amb gran plaer. És clar, Liebig tenia total confiança en l’anàlisi del seu deixeble. El nostre home va acatar sense cap vergonya les instruccions d’Allsopps sobre com havia de redactar-se la recomanació.

El seu testimoni va aparèixer molt aviat en tanques publicitàries i diaris. Tot seguit, el competidor d’Allsopps, Bass, va demanar un favor anàleg, pel qual li van pagar una suma desconeguda.

Ara imagineu a aquest home que, amb 29 anys, havia fundat i editat Annalen der Chemie, revista que va arribar a ser líder en qüestions de química en alemany; que amb 34 anys havia estat escollit membre de la Real Acadèmia de les Ciències de Suècia i nomenat baró a seus 42, que havia popularitzat el Condensador de Liebig i que havia dissenyat un nou procediment per platejar els miralls.

Doncs bé, quan comptava amb 51 anys i el citat currículum, el seu metge de capçalera li va explicar que tenia una pacient de 17 anys que patia l’escarlatina. La pacient estava tan feble que amb prou feines podia ingerir aliments per sí mateixa. Anava a morir sense remei com no es trobava un remei per alimentar-la.

El nostre home en persona va anar a aconseguir carn de conill i es va passar la nit sencera sense dormir per a, aprofitant tot el seu coneixement científic, portar-li al dia següent un brou al metge que tenia els nutrients vitals. La noia malalta havia d’empassar una mica del mateix cada mitja hora. Efectivament, aquella noia va recobrar forces. Les suficients per a concedir al metge un ball per agrair-s’ho.

Els empresaris van començar a veure un filó en el brou de Liebig i el químic va autoritzar l’ús del seu nom per a fins comercials. En 1865 es va fundar la Liebig Extract of Meat Company. Obviament, tenia com a director científic al mateix Liebig i la companyia aplicava un procediment de la seva invenció per preparar extractes carnics.

Deu n’hi do en Liebig, oi?

En 1867, va ser un convidat d’honor en l’Exposició de París i en el seu discurs va explicar quina havia estat l’època més feliç de la seva vida:

Mai no oblidaré els anys passats al laboratori d’en Gay-Lussac. Quan havíem acabat una anàlisi fructífera (no cal dir que el mètode i l’aparell descrit en la nostra memòria conjunta eren enterament seus), ell em deia: «Ara has de ballar amb mi com fèiem Thénard [Louis Thénard havia estat el mestre de Gay-Lussac] i jo quan havíem descobert alguna cosa. I llavors ballàvem.

 
Fonts:
“Breve historia de la química”, Isaac Asimov
“El gato de Schrödinger en el árbol de Mandelbrot”, Ernst Peter Fischer
“Eurekas y Euforias”, Walter Gratzer
“Enciclopedia Biográfica de Ciencia y Tecnología (Tomo II)”, Isaac Asimov
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llei_del_m%C3%ADnim
http://en.wikipedia.org/wiki/Justus_von_Liebig
http://en.wikipedia.org/wiki/Liebig%27s_Law_of_the_Minimum

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Justus von Liebig

  1. Joan diu:

    D’aquest home no n’havia sentit a parlar mai… Però si que havia vist els condensadors que porten el seu nom.

    Quan parles d’aquelles dues substàncies químiques amb la mateixa fórmula empírica bé podria ser que tinguessin una fórmula molecular diferent. Tot i que no és el cas com es pot comprovar per internet.

    La veritat és que va pujar molt ràpid i per l’època que era sembla que va fer-ho de forma respectuosa amb els altres.

  2. Dan diu:

    Ballaven? Quan els sortia una cosa, ballaven? Ostres. Millor que això no ho descobreixin al meu laboratori!!!!
    😀

  3. omalaled diu:

    M’alegro que, com a mínim, ja sabreu quí es. I sí, ballaven 🙂 i no és la primera ni la segona vegada que sento d’un paio d’aquesta importància fer una cosa així 🙂

    Salut!

Els comentaris estan tancats.