[Llibre] El pianista del gueto de Varsovia

A l’article Polls, soviètics, nazis i Justs us comentava que havia un llibre del Szpilman que parlava del succeït a Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial. Doncs bé, d’ell vull parlar-vos avui. Va Ser publicat en 1946, un any després de la fi de la guerra, pel que les memòries tenen molta frescor quant als fets. Tanmateix, va ser immediatament retirat de la circulació per les noves autoritats poloneses. El llibre no es va reimprimir fins a dates tan recents com 1998. En 1999 es va publicar en anglès i mitjans de la premsa com The Economist o Los Angeles Times van coincidir en escollir-lo com un dels millors de l’any. Hi ha fins i tot una pel·lícula del Roman Polanski, basada en aquest llibre, titulada El pianista. Haig de dir que algunes de les coses que es diuen en aquest llibre (i en l’article) poden ferir la sensibilitat del lector.
[@more@]

Durant la Segona Guerra Mundial els alemanys van començar assetjant la ciutat. En aquells moments qualsevol podia ser considerat espia i ser assassinat a l’acte sense ni tan sols temps per a explicar-se. Una anciana que duia per cognom Hoffer tenia una gàbia amb ocells a la balconada als quals donava per a mejar tres vegades al dia amb obstinada regularitat. Amb aquestes dues proves, les sirventes de l’edifici van decidir que havia de ser una espia alemanya i les seves interpretacions al piano havien de ser un codi secret que enviava als pilots de la Luftwaffe. La van tancar en el soterrani juntament amb els ocells. Irònicament, li van salvar la vida, doncs després va caure una bomba al seu pis i el va destruir completament.

Finalment, Varsòvia es va rendir. Al principi, cartells bilingües anunciaven que es garantirien els drets dels jueus i que la població podria treballar sota la protecció de l’estat alemany. Tanmateix, cotxes privats recorrien els carrers, paraven en sec quan localitzaven a un jueu i s’ho emportaven. Van ser els primers maltractaments. Després van començar els assassinats. Més tard es van donar a conèixer els decrets l’incompliment dels quals implicaria la pena de mort (encara que alguns mai es van complir perquè hagués significat la mort de tota la població). Més tard, els decrets que només afectaven als jueus, com el màxim que podien tenir de riquesa en propietat. Havia també normes no escrites, com que els jueus havien d’inclinar-se davant els alemanys.

Aquí van començar les remors de la construcció d’un gueto amb un mur. L’excusa era que no es difongués el tifus a altres zones de la ciutat. Dintre del gueto havien de viure els jueus i els van obligar a dur un braçalet a la màniga amb l’Estrella de David perquè se’ls pogués reconèixer perfectament. Finalment, es van tancar les portes del mateix. Mig milió de persones havien de trobar lloc per a viure en una zona en la qual tot just havia espai per a cent mil.

Parla d’homes admirables com Janusz Korczak, un escriptor que no era de primera línia, però els relats del qual estaven orientats als nens. Va dedicar tota la seva vida a intentar defensar-los i salvar-los, i ho va fer sacrificant tot els seus diners, fundant orfanats, organitzant col·lectes per als nens pobres, donant xerrades en la ràdio. Li deien "el vell doctor". Quan es van tancar les portes del gueto, en comptes de marxar es va quedar dintre exercint com pare adoptiu d’una dotzena d’orfes jueus, els nens més pobres i abandonats.

Parla dels polls que en aquell moment eren el vector del tifus. Explica que caminava pels carrers ple de por i fàstic (en aquell moment, encara no estava acostumat als morts) i quan arribava la seva mare els obligava a passar al rebedor i no els deixava entrar fins a haver-los tret un a un tots els polls que portaven al barret, l’abric i el vestit per a ofegar-los en alcohol.

Havia cotxes cel·lulars que recorrien certs carrers al dia duent a presoners al centre de la Gestapo i en el viatge de tornada no hi havia més que despulles humanes amb ossos trencats, ronyons destrossats i ungles arrencades. Quan els furgons anaven a algun carrer molt congestionat els desallotjaven amb les porres que eren plenes de claus i fulles d’afaitar.

Es va estendre la pobresa i la fam. Havia persones que passaven de pressa al costat d’un vianant que dugués un paquet per a terure-li, sortir corrent i mirar si havia una mica de menjar. En una ocasió, una dona duia una llauna embolicada en un paper de diari. Un ancià que trmolava de fred amb les sabates plenes de forats es va abalançar sobre ella. Tota la sopa densa i fumejant va vessar pel terra. L’ancià es va tirar sobre el fang i va començar a llepar tot el que va poder d’aquella sopa vessada i bruta sense fer cas de la reacció de la dona, que li donava puntades i cridava.

També la Gestapo va escollir jueus per a fer de policies. Persones decents que fins llavors havien estat amics van canviar la seva naturalesa a la que es van posar els seus nous uniformes.

Després van començar les massacres. Explica com en una ocasió va arribar un vehicle de la Gestapo, van entrar en l’edifici i anaven de pis en pis amb les seves metralletes a punt per a disparar. A una ancià que no podia aixecar-se de la seva cadira li van demanar dues vegades que ho fes. El van llançar per la finestra des d’un tercer pis. Van treure a unes vint persones de l’edifici i els van fer córrer davant del cotxe. Van caure un rere un altre i després es van anar passant per sobre dels cadàvers. Però no només van caure aquells, sinó que a la matança van morir unes cent persones.

Parla dels ucranians i lituans, que acceptaven suborns i després de fer-lo, mataven a la gent que els havia subornat.

Un dentista preguntava als seus per què es deixaven dur a la mort com ovelles. Eren gairebé mig milió de persones i podrien acabar amb els alemanys. La conversa en veu alta va anar entre un comerciant i el pare de l’autor.

– Com pots estar tan segur que ens envien a la mort?
– Bé, clar que no ho sé del cert. Com puc a saber-lo? Ens ho anaven a dir? Però pots estar segur al noranta per cent que pensen en aniquilar-nos!

El pare del Szpilman va somriure i assenyalant la gent allà congregada va contestar:

– Mira. No som herois! Som gent normal i corrent, i per això preferim arriscar-nos i confiar en aquest deu per cent de possibilitats de viure.

Efectivament, els alemanys necessitaven mà d’obra. Als que no els servien els hi duien en vagons de tren a camps d’extermini com Treblinka separant famílies senceres. El mateix autor va veure com li separaven del seu pare. Els jueus rics subornaven la Gestapo perquè deixessin en llibertat a les seves familiars i, clar, perquè els quadressin els nombres, deportaven a altres que havien seleccionat que sí els haguessin servit com fusters, cambrers, perruquers o barbers.

Narra escenes impressionants. Normalment era la policia jueva qui duia als jueus a treballar fora del gueto. Un dia, però, havia una unitat de la policia alemanya comprovant els papers minuciosament. Un noi de deu anys que anava corrent per la vorera, pàl·lid i espantat, es va oblidar de trure’s el barret davant el policia que anava cap a ell. Sense dir una paraula, l’alemany va treure un revòlver, l’hi va posar al cap i va disparar. El nen va caure mort i el policia alemany va retornar el revòlver a la funda i va seguir caminant. Amb les seves pròpies paraules:

Li vaig mirar; no tenia trets especialment brutals ni semblava empipat. Era un home normal, afable, que havia complert amb una de les seves obligacions menors quotidianes i l’havia apartat de la seva ment a l’instant, perquè li esperaven altres assumptes de major importància.

També explica com agafaven a tots els bebés que podien, els ficaven en un sac i els hi duien en cotxes fúnebres o agafaven a les criatures pels turmells i els llançaven contra el mur fins que morien.

Va poder escapar del gueto i ocultar-se en un pis d’un edifici que tenia les parets molt primes. Per això, no havia de fer soroll, ja que li hagués delatat i hagués significat la seva mort. Per tant, es movia molt a poc a poc, gairebé de puntetes.

Va estar molt temps que va haver d’ocultar-se i pràcticament sol. Per a no embogir anava repassant mentalment totes les obres de piano que coneixia, compàs a compàs. Explica que, realment, li va ser molt útil ja que finalitzada la guerra recordava gairebé totes les composicions com si no hagués deixat de tocar el piano durant la guerra. També repassava mentalment el contingut dels llibres que havia llegit i mantenint el seu vocabulari d’anglès. Explica que fins i tot el Robinson Crusoe podia albergar l’esperança de trobar-se amb algú i això li feia seguir endavant, però que si en aquells moments de solitud se li hagués acostat algú s’hagués anat corrent a amagar-se mort de por.

Un dia va estendre un tros de tela per sota d’un cristall i es va veure enfront d’aquell mirall improvisat:

Al principi no podia creure que l’espantosa visió que tenia davant fora en realitat jo: feia mesos que no em tallava el cabell, i estava sense afaitar i sense rentar. El meu cabell formava un dens embull, una barba fosca i bastant espessa em cobria la cara gairebé per complet, i l’escassa superfície de la pell que no quedava oculta per la barba estava tota renegrida (…)

Finalment, explica la part que es va trobar amb un soldat alemany que, en comptes de matar-lo, el va ajudar. En dir-li que era músic, li va dur a un piano i li va tocar la Balada nº 1 de Chopin. Fins i tot li va donar peces de roba perquè s’abrigués i li va anar portant menjar a un lloc amagat. Szpilman li va dir a aquell alemany que si alguna vegada necessitava ajuda, demanés per ell.

La part final del llibre dedica unes pàgines a reproduir el diari que duia aquell capità alemany. Wilm Hosenfeld no només havia ajudat al Szpilman sinó a molts jueus. De fet, la família de Hosenfeld tenia un llistat de persones a les quals acudir a demanar ajuda en cas necessari. En aquesta llista, efectivament, estava l’autor. Moltes d’aquelles famílies expliquen que el mateix Hosenfeld els va defensar, va intentar aprendre el seu idioma i fins i tot, com creient, va anar A l’Església amb ells.

Però finalitzada la guerra, els russos no ho van deixar anar. Va ser torturat perquè la seva afirmació que havia salvat a un jueu els va semblar una mentida monstruosa. Va sofrir diversos atacs cerebrals i va morir en captivitat, l’any 1952. El seu fill va escriure posteriorment:

El meu pare era un professor afectuós i entusiasta. En el període que va seguir a la Primera Guerra Mundial, quan pegar als nens era encara el mitjà habitual per a imposar disciplina en els col·legis, ell tenia una amabilitat amb els alumnes que resultava molt poc convencional. Als nens més petits de l’escola rural de Spessart solia asseure-se’ls als genolls si tenien dificultats amb l’alfabet. I duia sempre dos mocadors a la butxaca dels pantalons, un per a ell i altre pels mocs del nas dels seus alumnes més petits.

L’hivern de 1939 a 1940 la unitat del meu pare, que havia sortit de Fulda cap a Polònia la tardor de 1939, estava acantonada a la petita ciutat de Wegrow, a l’est de Varsòvia. La comissaria alemanya s’havia apropiat allí de subministraments d’heno que pertanyien a l’exèrcit polonès. Un dia fred d’hivern el meu pare va encertar a passar quan un SS s’estava duent a un escolar. Havia sorprès al noi robant heno requisat en un graner, probablement només una braçada. Era evident que el noi estava a punt de ser afusellat, com càstig pel seu delicte i per a dissuadir als altres.

El meu pare em va explicar que va córrer cap al SS cridant-li: "No pots matar a aquest noi!". El SS va treure la pistola, va apuntar al meu pare amb ella i li va dir amb to amenaçador: "Si no t’en vas ara mateix et mato a tu també!".

Al meu pare li va dur molt temps recuperar-se d’aquella experiència. Només va parlar d’ella una vegada, dos o tres anys més tard, durant un permís. Vaig ser l’únic membre de la família que va escoltar la història.

En fi, com diuen els editors a la introducció:

Les guerres no són només conflictes entre nacions o ideologies polítiques, sinó finalment enfrontaments entre qui alberguen el més absolut menyspreu per la vida humana i qui es mantenen fermes en la defensa de la fraternitat entre els homes.


Un llibre que ens posa de manifest una vegada més que quan l’home es comporta com un animal, és pitjor que el animal.
 
Portada del llibre

Títol: “El pianista del gueto de Varsovia”
Autor: Wladyslaw Szpilman

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.