Creences, costums i nens

Fa temps, us parlava del judici que va haver a EEUU quan es va voler introduir el creacionisme a les classes de biologia. D’alguna manera, aquell paios volien imposar què havia d’ensenyar-se als petits i joves i què no. Deien, a causa de les seves creences, que no era lícit ensenyar ciència a classes de ciència. Doncs bé, donant la volta a la truita també podem plantejar-nos si és lícit ensenyar creacionisme o qualsevol sistema de creences als nens; encara que no sigui a classes de ciència. I és que ensenyar una sèrie de creences donant-les per veritats té una definició molt diferent: adoctrinament. I d’això parlarem en la nostra història d’avui.
[@more@]

Els adults acostumem a tenir opinions sobre diferents temes i els altres podem estar d’acord o no. Suposem que l’adult coneix els pros i els contres: que està informat. A més, suposem que té dret a què saber i no saber (o voler no saber) sobre el tema en qüestió. Poden tenir els nens opinió? Tenen dret a saber o deixar de saber alguna cosa? Què és lícit ensenyar-los i què no de forma obligatòria? Hi ha pares que troben bàsic que aprenguin religió (en el sentit adoctrinador de la mateixa) i pares que ho troben totalment inadmissible. És lícit que obliguem als nostres fills que aprenguin les nostres pròpies creences i a adoctrinar-los en les mateixes? Quin o quins tipus de creences són admissibles? La religió? L’astrologia? I els fills del veí? Tenen el dret o l’obligació de ser, o no, adoctrinats de la mateixa forma que els nostres?

Com diu Richard Dawkins:

(…) per alguna raó, la societat accepta que els pares tinguin dret automàtic de criar als seus fills amb opinions religioses particulars i puguin retirar-los, per exemple, de les classes de Biologia on s’ensenya evolució. Tanmateix, tots ens sentiríem escandalitzats si es retirés als nens de les classes d’Història de l’Art que ensenyen els mèrits d’artistes que no són del gust dels pares.

La nostra societat, incloent al sector no religiós, ha acceptat la idea sense sentit que és normal i correcte adoctrinar a minúsculs nens en la religió dels seus pares; i enganxar etiquetes religioses sobre ells —"nen catòlic", "nen protestant", "nen jueu", "nen musulmà", etc.— encara que no ho fan amb altres etiquetes comparables: no hi ha nens conservadors, ni nens liberals, ni nens republicans, ni nens demòcrates. (…) Un nen no és cristià ni un nen és musulmà, sinó un nen de pares cristians o un nen de pares musulmans.

Molts declaren que hi ha un dret a la vida sagrat i inviolable: cada nen, només pel fet de néixer, té dret a la vida i cap futur pare té dret d’acabar un embaràs (excepte, potser, si la vida de la mare es troba en perill). D’altra banda, moltes d’aquestes mateixes persones declaren que, una vegada nascut, aquest nen perd el dret a no ser adoctrinat, que no se li renti el cervell, o a no ser psicològicament abusat d’una o altra manera pels seus pares, qui tenen dret de criar al nen amb l’educació que ells escullin, sempre que no caiguin en la tortura física. Divulguem el valor de la llibertat per tot el món, encara que no aparentment entre els nens. Sembla ser que cap nen té dret a ser lliure de l’adoctrinament No hauríem de canviar això? Permetríem que persones alienes tinguin coses a dir sobre a còm jo educo als meus fills?

Aquí es produïx altre tipus de xoc: el dels drets paternals versus els drets dels fills. Aquest tema dispara respostes emocionals enlloc de respostes raonades. Podem afirmar, gairebé rotundament, que la genètica té molt a veure en això. Tant en els mamífers com en els ocells que han de cuidar a les seves criatures, l’instint de protegir als joves contra qualsevol interferència externa és universal i extremadament potent; arriscaríem les nostres vides sense dubtar-lo -sense pensar-lo- per alguna amenaça, sigui real o imaginada. És com un reflex. En aquest cas podem "sentir en els nostres ossos" que els pares sí tenen el dret de criar als seus fills de la manera convenient. Mai no hem de cometre l’error d’immiscuir-nos entre una mare ossa i el seu petit, així com ningú no ha de ficar-se entre els pares i els fills. Aquest és el centre dels "valors familiars".

Però, al mateix temps, hem d’admetre que els pares no són amos literalment dels seus fills, de la manera que els amos dels esclaus alguna vegada van posseir esclaus. Han de ser, més aviat, els seus protectors i els seus guardians, i han de rendir comptes a uns altres d’aquestes feines, la qual cosa implica que persones alienes tenen el dret a interferir en com eduquem als nostres fills. Així que, en què quedem? tenen els altres dret a intervenir en com eduquem als nostres fills?

Continuem. Per què és tan important el que s’ensenya als nens? Doncs perquè condiciona en gran part la resta de les seves vides. Tothom cita (correcta o incorrectament) als jesuïtes quan diuen: dóna’m a un nen fins que tingui set anys i jo et mostraré a l’home, però ningú, ni els jesuïtes ni cap altre, realment, no saben com de resistents són els nens. Hi ha moltíssimes anècdotes sobre gent jove que després d’anys d’immersió en la religió donen l’esquena a les seves tradicions i s’allunyen encongint-se de muscles, amb un somriure i sense cap efecte nociu visible.

D’altra banda, alguns nens criats en tals presons ideològiques es converteixen per la seva pròpia voluntat, com va dir Nicholas Humphrey, en "els seus propis carcellers" en prohibir-se tot contacte amb idees alliberadores que podrien fer-los canviar d’opinió. Per exemple, moltes dones musulmanes que van créixer sota condicions que moltes dones no musulmanes considerarien intolerables, quan se’ls brinden oportunitats informades per a abandonar els seus vels i moltes altres de les seves tradicions, trien mantenir-los.

Hi ha casos més extrems. Un bon exemple d’això ho tenim en els semang de Malàsia. Allà pels anys 1950 uns quants joves d’ells van ser reclutats per l’exèrcit britànic per a lluitar als escamots comunistes. Els semang són un poble pacífic i tolerant; tant, que en el seu vocabulari no es contempla ni tan sols la paraula agressió i fins i tot no es coneix entre ells l’assassinat. Però després del seu reclutament en l’exèrcit, van mostrar ser els més sanguinaris i despietats soldats del grup desenvolupant a més un pensament obsessiu al voltant de la idea de matar.

Ja Darwin i Fitzroy es van adonar d’alguna cosa similar amb tres indígenes de Terra del Foc que FitzRoy havia portat a Anglaterra a l’anterior viatge del Beagle. Aquests tres homes, ja a Anglaterra, van adoptar els costums i llengua europees. Quan van tornar a aquelles terres, Darwin va quedar bocavedat de les diferències entre els fueguins anglicanitzats i les tribus indígenes a les quals pertanyien: No m’imaginava quant enorme és la diferència que separa a l’home salvatge del civilitzat; diferència, en veritat, més gran que hi ha entre l’animal salvatge i domèstic. El fet que es pogués "domesticar" a persones gairebé salvatges confirmava la convicció que, amb independència de la pell, els éssers humans constituïen una única espècie. Més tard, Darwin i FitzRoy van quedar decebuts en veure que els tres fueguins anglicanitzats van tornar ràpidament a la seva condició aborigen. Van concloure que el vernís de la civilització és únicament efímer.

I què passa amb els drets dels nens de les tribus indígenes? Encara avui existeixen tribus com els jarawa que viuen en l’edat de pedra i en un impressionant aïllament a les llunyanes illes d’Andamán i Nicobar, a l’Oceà Índic. S’ho han fet per mantenir a distáncia fins i tot als exploradors i negociadors més intrèpids, defensant els seus territoris de forma feroç amb arcs i fletxes. Fins i tot van atacar amb aquestes armes a un helicòpter. Es sap poc d’aquestes persones. El govern de la Índia, de la qual les illes formen una part distant, ha prohibit tot contacte sobre elles. Al desembre 2004, però, van ser focus d’atenció pel tsunami. Per què els nens dels jarawa es comporten de la mateixa forma que els seus pares? Dawkins ens ho explica amb un exemple personal:

Una vegada, sent estudiant de grau, em trobava conversant amb un amic a la fila per a esmorzar en la facultat. El meu amic em mirava divertit i de manera cada vegada més burleta, finalment va preguntar: "Acabes d’estar amb Peter Brunet?". En efecte, havia estat amb ell encara que no podia imaginar com ho sabia el meu amic. Peter Brunet era el nostre molt estimat tutor i jo havia arribat desprès d’una hora de tutoria amb ell. "És el que pensava", va riure el meu amic. "Parles com ell, la teva veu sona exactament com la d’ell". Jo havia "heretat", si bé per un breu temps, les entonacions i les maneres de parlar d’un admirat professor, a qui ara trobo molt a faltar.

Alguns anys més tard, quan jo mateix em vaig transformar en tutor, li ensenyava a una jove que tenia un hàbit poc comú. Quan se li feia una pregunta que obligava a pensar en profunditat, girava i tancava amb força els seus ulls, inclinava el cap sobre el pit i després es quedava immòbil fins a mig minut abans d’aixecar la vista, obrir els ulls i respondre la pregunta amb fluïdesa i intel·ligència. El gest em va semblar divertit i després del sopar vaig executar una imitació per a entretenir als meus col·legues. Entre ells es trobava un distingit filòsof d’Oxford. Quan va veure la meva imitació, va dir immediatament: "És Wittgenstein! Per casualitat el cognom de la teva alumna és ****?" Agafat per sorpresa, vaig respondre que si, que ho era. "És el que pensava", va dir el meu col·lega. "Tant el seu pare com la seva mare són dedicats seguidors de Wittgenstein". El gest havia passat del gran filòsof, a través d’un o ambdós pares, a la meva alumna. Suposo que, si bé la meva imitació posterior va ser feta de broma, he de comptar-me com la quarta generació de transmissors del gest. I qui sap d’on ho havia tret el Wittgenstein.

És per imitació que el nen aprèn el seu idioma particular abans que qualsevol altra llengua. És la causa que les persones parlin més com els seus pares que com els pares d’altra gent. És la causa que existeixin accents regionals i, en una escala temporal més gran, que existeixin idiomes diferents. És la causa que les religions persisteixin al llarg de llinatges familiars, en lloc de ser triades novament en cada generació.

És realment difícil mantenir l’aïllament amb els jarawa però suposem que fos possible. Ha de mantenir-se? Qui té dret a decidir si els drets dels nens jarawa estan sent respectats? Certament, els antropòlegs no, tot i que hagin treballat per a protegir a aquestes persones de qualsevol contacte, fins i tot d’ells mateixos, durant dècades. Qui són ells per a "protegir" a aquests éssers humans? No són propietat dels antropòlegs com si fossin espècimens de laboratori curosament agrupats i protegits de la contaminació, i la idea que aquestes illes han de ser tractades com si fossin un zoològic humà o una reserva és ofensiva. L’alternativa, no sé si més ofensiva o no, seria obrir les portes als missioners de totes les religions que, sens dubte, s’abalançarien amb entusiasme a salvar les seves ànimes.

Potser hauríem de dir: "que visquin i ens deixin viure". O potser no? En cas d’interactuar amb ells hauríem de deixar que seguissin donant aquests ensenyaments als seus fills? Imagineu que un dia trobéssim una tribu de caníbals que sacrifiquessin cada mes un nen en un ritual que pensessin que els santifica i en el creguessin cegament. Imagineu que, com els jarawa, volguessin que els deixéssim en pau. Hem de fer-lo?

Nosaltres, clar, afirmaríem que les seves tradicions estarien manifestament mal informades. Si els deixéssim fer sobre altres consideracions, no seríem més culpables que aquell que permet a altra persona beure un còctel enverinat "per la seva lliure voluntat" sense, si més no, dir-li? O, en qualsevol cas, encara que és possible que els adults hagin arribat a l’edat per a donar el seu consens, els seus fills no estan sent victimitzts per la ignorància dels seus pares? Permetríem que el fill del veí fora sacrificat sota aquesta mentida? Si al veí no li permetéssiu el que a aquelles tribus caníbals de nens, no hauríem de creuar l’oceà i intervenir per a rescatar a aquests nens, sigui de la tribu que siguin, amb les creences que siguin, independentment del dolorós que pogués ser el xoc?Doncs si penseu així, tingueu en compte com ens veuen molts musulmans quan parlen de la nostra societat amb el seu alcohol, les seves robes provocatives i les actituds de negligència cap a l’autoritat familiar. Així que si voleu explicar a algú que té algunes tradicions que haurien de deixar, alerta, perquè potser fóssim nosaltres qui tindríem costums i tradicions que hauríem d’oblidar.

Com veieu, és un tema que no està resolt. Ni remotament. Amb això ja us he donat què pensar fins a la nostra propera història.

 
Fonts:
“Romper el hechizo. La religión como fenómeno natural”, Daniel Dennet
“El científico curioso”, Francisco Mora
“La desilusión de Dios”, Richard Dawkins

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Creences, costums i nens

  1. Joan diu:

    Uff… Un tema complicadíssim.

    No podem trencar els dogmes perquè hi ha gent que no sap viure sense ells. I com dius els nens encara no els coneixen però deixar-los sense dogmes no és el que volen els pares :S, molt complicat.

    Pel que fa a imitacions (concients o no) la veritat és que després d’uns mesos (o anys) amb una hora diària d’alguns professors en algun moment o altre he pensat: “Ostres, això que acabes de fer aquell professor ho fa igual” amb la família segur que ho noten més des de fora.

    L’últim any a l’institut els profes em deien que cada cop m’assemblava més a un amb qui havia passat moltes hores… Segurament ara ja ho he anat perdent.

    Allò d’en Wittgenstein m’ha fet gràcia.

  2. omalaled diu:

    El Dawkins sempre és un punt de vista molt interessant per llegir d’aquest temes. Coneix molt de prop el tema i sempre segueix una línia d’argumentació força bona.

    Salut!

Els comentaris estan tancats.