Fritz Houtermans

Houtermans va ser un home, segons el seu amic Otto von Frisch, d’impressionant "aspecte aquilino" però "no del tot adult" i amb "un sentit de l’humor exageradament desenvolupat que sovint patien els seus col·legues (…) i cap mena de disciplina", però també era un físic "amb una comprensió profunda de la teoria quàntica". De fet, va ser un dels primers en aplicar-la al nucli atòmic. Va ser un home amb tres característiques principals: el sentit de l’humor, la física i el consum de tabac. Va rebutjar els valors burgesos del seu pare però estava orgullós de la seva ascendència jueva, la seva àvia materna en particular. Quan algun col·lega ari treia el tema a no dubtava a replicar: "quan els vostres avantpassats encara vivien als arbres, els meus ja estaven fent xecs". Així que ja podeu intuir el tipus de personatge del que us vull parlar a la nostra història d’avui.
[@more@]

Va créixer a Viena i, de jove, va ser psicoanlitzat pel Freud fins que va admetre que s’havia inventat els somnis que relatava tan gràficament. Es va afiliar al Partit Comunista d’Alemanya en 1920. Desenvolupava el seu treball teòric als cafès de Viena en els quals es va fer llegendària la seva prodigiosa capacitat per a beure cafè. Quan va arribar Hitler al poder, mentre visitava al seu pare a Alemanya, va atreure l’atenció de la Gestapo i va ser detingut i interrogat. Després de sortir en llibertat, va fugir a Gran Bretanya on va treballar als laboratoris EMI. Va estar a punt de descobrir el làser, ja que estava treballant sobre una predicció que havia fet Einstein en 1909 en la qual hi havia una desexcitació induïda (és el principi del làser que podem deixar per a altra ocasió), però se li va cremar un transformador molt car i el seu cap es va negar a posar-li un altre. Hagués descobert el làser ni més ni menys que 20 anys abans.

Es va casar quatre vegades, encara que la primera i la tercera va anar amb la mateixa dona: Charlotte Riefenstahl que també era doctora en física. Però tal com us vaig parlar d’en Rudolf Weigl, qui va saber bregar tant amb els russos com amb els alemanys, al Houtermans li va passar tot el contrari. I la seva història amb alemanys i russos és d’allò més recargolada.

Com no es trobava gust a Anglaterra i es queixava especialment de l’olor de l’anyell bullit es va traslladar de nou; aquesta vegada per a satisfer la seva vella ambició de treballar a la Unió Soviètica. Va trobar ocupació a l’Institut Físic-Tècnic de Jarkov, que llavors acollia a un brillant grup de físics, inclós el gran Lev Landau. Però el Gran Terror de Stalin es va abatre aviat sobre ells. I què podia ser un físic nuclear alemany, potser austríac, que venia d’Anglaterra, una mica de jueu i que criticava obertament la política estalinista a la guerra civil espanyola? Evidentment: un espia. A favor de qui? D’això s’encarregaria el camarada Beria, patró de la NKVD, predecessora de la KGB. Com molts dels seus camarades soviètics, Houtermans va ser detingut i va sofrir les terribles privacions d’una presó de la NKVD on va passar els dos anys i mig següents. Va ser torturat i interrogat sense descans. Ho van fer romandre dempeus dies sencers i el despertaven amb galledes d’aigua gelada cada vegada que es desmaiava. Se li van inflar tant els peus que van haver de tallar les botes per a poder treure-se’ls. De vegades l’empenyien contra una paret i li donaven puntades als peus fins que tot el seu pes es recolzés en els rovells dels dits. Kapitsa va poder ajudar la seva esposa Charlotte i als seus dos fills a sortir de Rússia, però no va poder fer res pel seu col·lega. Escuàlido i sense forces va conservar el seu seny a força de realitzar complexos càlculs matemàtics i d’escriure equacions amb un llumí en trossos de sabó. Les peticions a favor seu dels físics a Occident van ser desestimades. Finalment li van dir que o parlava o arrestaríen la seva dona i enviarien als seus fills a un orfanat amb els noms canviats perquè mai pogués donar amb ells. Houtermans no sabia que estaven fora de perill.

I va confessar, perquè alguna cosa havia de dir. Tots els físics als que va delatar ja estaven fora de perill a EEUU i a Alemanya, i va confessar també que treballaven en un projecte d’un sistema de mesura de la velocitat d’avions que volaven a baixa altura. Els soviètics s’ho van empassar i van posar a un munt de físics a treballar en això. Com no donaven amb la clau de l’invent i molts físics il·lustres de l’estranger exercien pressió a favor d’ell, entre ells Frédéric Joliot-Curie i molts altres Premis Nobel, no van tenir altre remei que alliberar-lo. Probablement, hauria mort de gana a la presó de no haver estat salvat per aquestes pressions i per l’oportuna signatura en 1939 del pacte Ribbentrop-Mólotov entre Alemanya i la Unió Soviètica. Preguntat sobre on volia ser enviat després del seu alliberament va optar per Anglaterra però els seus amfitrions soviètics li van deixar a Alemanya a braços de la Gestapo, identificat com “un alemany”.

I bé, què podia ser un físic nuclear que després de fugir a Anglaterra s’havia assentat a la Unión Soviètica, era una quarta part jueu i havia estat afiliat al partit comunista alemany? Doncs evident, no?: un espia. A favor de qui? L’amic Goebbels, amo de la Gestapo ja s’encarregaria d’esbrinar-lo: més tortures i potser pitjor que les anteriors. De manera que va haver de tornar a confessar i va identificar als seus contactes alemanys com els senyors Scharnhorst i Gneisenau, que, efectivament, eren generals… de les guerres napoleònicques. No només havien mort sinó que feia temps que havien donat els seus noms a vaixells de guerra alemanys. Els seus interrogadors no van detectar l’engany, però els seus amics de l’exterior van poder imaginar en quina mena de circumstàncies li havien tret la confessió. Va aconseguir enviar un breu missatge "Fizzl (sobrenom de Houtermans) és a Berlín" a un amic, qui va esbrinar que estaria en la presó. Aquest home va demanar ajuda urgent a Max von Laue, que es va valer de la seva influència per que el posessin en llibertat.

Posteriorment va trobar feina amb el científic i inventor Manfred von Ardene, qui tenia un laboratori privat en un barri residencial de Berlín. A von Ardene li interessaven els estudis sobre la fissió i, sorprenentment, havia persuadit al servei de correus alemany perquè li desviés part del pressupost per a investigació, quantiós però encara sense assignar en la seva major part. Allà, Houtermans va fer el seu gran descobriment. Va arribar a la conclusió que un reactor abastit per urani natural podria manufacturar plutonio, i aquest últim era molt més fàcilment separable que l’urani 235.

Durant aquest mateix període va ser enviat en diverses visites breus als seus vells llocs en la Ucraïna ocupada pels nazis, amb un encàrrec de la marina alemanya per a descobrir què havien estat fent els laboratoris soviètics. Al seu retorn va enviar paquets de menjar als seus amics de Jarkov i es va comprometre en un perillós joc per a protegir a jueus i altres fugitius.

El laboratori de von Ardenne formava part del projecte de bomba atòmica alemanya i Houtermans, en una visita a Suïssa, va enviar un telegrama a Anglaterra advertint que els físics alemanys s’havien embarcat en un programa de desenvolupament. Va triar com missatger a un científic jueu cridat al Fritz Reiche. A causa del perill de dur qualsevol missatge apuntat en un paper, Reiche va aprendre de memòria, paraula per paraula, tal el que li va dir Houtermans. Quan Reiche va arribar A EEUU va transmetre el missatge al Rudolf Ladenburg, que treballava a Princeton:

Estem esforçant-nos molt, inclòs Heisenberg, per a posar traves a la idea de fabricar la bomba. Però la pressió de dalt (…) Si us plau, digues tot això; que Heisenberg no podrà suportar durant més temps la pressió del Govern perquè es dediqui molt i de debò a fabricar la bomba. I digue’ls-hi, digue’ls-hi que haurien de donar-se pressa, si ja han començat l’artilugi (…)

Ladenburg va escriure una nota a Lynam Briggs, director del Comitè de l’Urani dels EEUU i va organitzar un sopar a Nova York perquè Reiche es reunís amb altres refugiats entre els quals estaven Eugene Wigner, Wolfgang Pauli, Hans Bethe i John von Neumann. Tal com va rememorar després: van escoltar atentament i ho van assimilar. No van dir res, però semblaven agraïts.

Ja hem dit que era molt fumador. Doncs bé, resulta que en 1945 s’estava fent molt difícil trobar tabac a Alemanya, així que va anar A Abraham Esau, el cap administratiu del projecte de la bomba atòmica alemanya, i li va convèncer que el tabac de Macedònia era ric en aigua pesada requerida per a la fabricació de l’artefacte. En conseqüència, es va aconseguir i es va enviar al Houtermans un sac de tabac com material amb prioritat de guerra. I sí, s’ho va fumar i se li va acabar. Superant-se a si mateix, va demanar un altre enviament. Aquesta vegada es van aixecar sospites i es van plantejar preguntes; la Gestapo va instruir a von Ardenne para acomiadar a Houtermans i immediatament es va procedir a la seva detenció. Una vegada més, von Laue, amb l’ajuda d’altres físics destacats, les hi va arreglar per a treure al seu amic, a qui se li va permetre traslladar-se a l’institut de física de Gotinga. Pocs mesos després la guerra va acabar i va quedar finalment fora de perill.

Va seguir treballant a Gotinga durant set anys en els quals els seus interessos es van desplaçar cap a la radioactivitat natural (geològica); però estava sotmès a les restriccions imposades als científics per les potències ocupants. Per exemple, es va imposar un límit màxim a les resistències permeses per a ús en els laboratoris de de 109 ohms. L’indignat Houtermans va protestar dient que fins i tot un llapis tenia una resistència més alta. En 1962 va rebre una oferta per a ocupar la Càtedra de Física en la Universitat de Berna i va desenvolupar un vigorós programa d’investigació, però quatre anys més tard va morir de càncer de pulmó als seixanta-tres anys d’edat.

Una coneguda teoria de Houtermans té a veure amb un grup de físics molt destacats que van sortir d’Hongria per la mateixa època. Eren ni més ni menys que: Theodore von Kármán, George de Hevesy, Michael Polanyi, Leo Szilard, Eugene Wigner, John von Neumann i Edward Teller. Dos d’ells, de Hevesy i Wigner, van ser Premis Nobel. Doncs bé, Houtermans deia que en realitat eren visitants vinguts de Mart però que tenien una certa mancaça per a parlar un idioma sense accent excepte l’hongarès que ho parlaven perfectament. D’aquesta manera, es podien barrejar com un ésser humà més entre ells.

Tots, absolutament tots els físics que van treballar amb ell, el van posar pels núvols. I és que va estar en treballs de gran importància, com al costat de George Gamow quan va descriure l’efecte túnel; al costat de Robert d’Escourt Atkinson amb qui va fer el primer càlcul de les reaccions nuclears a les estrelles. Com l’Atkinson coneixia les transmutacions nuclears que Rutherford estava fent a Cambridge va dir:

– El que es pot fer al laboratori Cavendish amb més raó hauria de ser possible allà dalt.
– Cert! – va contestar Houtermans – per què no fem el compte per a veure com podria ser això?

Aquests càlculs van ser els que van impulsar posteriorment a Hans Bethe i Carl von Weizsäcker a desenvolupar la teoria de la generació d’energia a les estrelles.

De fet, una de les anècdotes més conegudes sobre el nostre heroi d’avui surt d’aquest últim treball. Estava amb la Charlotte (la seva primera i tercera esposa) i ens explicava que després d’haver fet els càlculs:

Quan es va fer fosc, unes rere unes altres van anar apareixent les estrelles, en un bell espectacle.

– Què precioses són quan brillen! – va exclamar la meva acompanyant.

Llavors, jo em vaig posar una mica tes i vaig dir:

– Des d’ahir sé per què brillen. Ho sabran elles?

Ella no va donar senyal de quedar impressionada. Em creia? Segurament, en aquell moment li importava un rabe.

Així que quan expliqueu alguna vegada la vida del Houtermans, recordeu dir que va ser el primer home que va saber per què brillaven les estrelles.

 
Bon Any a tothom.
 
Fonts:
“Más brillante que 1000 soles” Robert J. Jungk
“Eurekas y Euforias”, Walter Gratzer
“The making of the atomic bomb”, Richard Rhodes
“El Cosmos en la palma de la mano”, Manuel Lozano Leyva
“¿Nucleares? Por qué no”, Manuel Lozano Leyva
http://blogs.publico.es/ciencias/tag/houtermans/
http://www.maikelnai.es/2009/03/15/houtermans-el-fisico-que-sobrevivio-a-la-kgb-y-a-la-gestapo/
 
 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.