CIÈNCIA, POLÍTICA I SOCIETAT

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



Quines són les condicions per a què
la ciència es doni en una societat? És clar que societats al llarg
de la història n’hi ha hagut unes quantes, però si volem parlar
d’«avenç científic»
tal com el coneixem avui dia, només hi ha hagut dues èpoques en
tota la història: la primera fou l’antiga ciència grega i la segona
és la d’avui dia, i que va començar fa uns quants segles. Sense
adonar-nos-en, som fills del nostre temps, lloc i formació en major
mesura del que creiem. Així que de ciència, societat i política us
en vull parlar en la nostra història d’avui.

[@more@]

Podem fer una
analogia entre la ciència i una planta: necessita condicions
favorables. No pot créixer al desert, ni en habitacions fosques.
Necessita llum, aire i una terra fecunda. Només que hi falti un
d’aquests factors, tot es pot ensorrar i desaparèixer. Sense fer
soroll ni rondinar. I quan ens n’adonéssim, seria massa tard.

No hi ha proves que cap país o raça
sigui millor que qualsevol altra en aptitud per a l’aprenentatge
científic. Ben al contrari: hi ha suficients evidències que tots
som molt semblants. La tradició i els antecedents tècnics semblen
comptar molt poc en això. C. P. Snow deia que va conèixer moltes
minyones sicilianes que treien els primers llocs en uns cursos molt
exigents a la Universitat de Roma, però que trenta anys enrere,
aquestes mateixes adolescents haurien estat gairebé recloses i entre
vels, com mahometanes. Quan el Premi Nobel de Física de 1952, John
Cockcroft, va tornar de Moscou per les engires del 1930, va córrer
la veu que havia pogut observar els laboratoris, les fàbriques i els
obrers especialitzats que hi treballaven. Algú li va preguntar quin
aspecte tenien aquells treballadors.

– Doncs miri, són més o menys
com els de Metrovick.

O sigui, que és possible portar a
terme una revolució científica amb les persones que pugui haver a
l’Índia, a l’Àfrica, al Sud-est asiàtic, a l’Amèrica Llatina o a
l’Orient Mitjà. Sense cap mena de dubte.

La societat on es doni l’avenç
científic ha de ser mínimament rica. Pel cap baix, no ha de tenir
més població que la que es pugui alimentar. En els països rics, la
gent viu més temps, menja millor, treballa menys. En un país pobre
l’expectativa de vida és menys de la meitat que en un de ric.
Generalment s’admet que en tots els països no industrialitzats
l’alimentació no excedeix del pur nivell de subsistència. Amb la
societat passant gana, difícilment arribaríem molt lluny. La
ciència només pot prosperar en societats prou riques com per
permetre que moltes persones dediquin el seu temps a parlar i a
pensar.

Encara que tampoc tot depèn de
l’economia i els diners. Els romans van crear una gran civilització
i tenien una tecnologia magnífica. Van fer camins, ponts,
aqüeductes, banys de vapor, tenien bones comunicacions i un gran
imperi. Però no van fer res que mereixi subratllar-se com a avenç
científic: no van inventar la pólvora ni el paper. Tenien esclaus
grecs i accés a tota la seva ciència, però quan els clàssics de
la ciència grega van començar a ser traduïts al llatí al segle
XVI, per a la majoria dels textos els traductors van haver de
sortir-se’n amb versions àrabs. No n’hi ha prou amb ser una societat
amb recursos econòmics. Calen més factors.

En general, en una societat en la qual
es pretengui que hagi desenvolupament científic, ha d’existir-hi
llibertat. S’ha de matisar aquest concepte. Com diu el mestre José
Luis Sampedro:

La paraula
"llibertat" té distints sentits segons l’usuari. Quan el
poderós exigeix llibertat, la vol per a no trobar cap entrebanc que
li impedeixi d’aconseguir més beneficis. Quan el feble demana
llibertat és per a reduir l’explotació a la qual és sotmès.

Doncs bé, jo estic parlant de la
llibertat del feble. Em refereixo a la llibertat d’expressió i de
pensament. Si no s’és lliure per publicar i debatre obertament,
difícilment podrem avançar. Això no és exclusiu de la ciència,
ja que amb la cultura literària succeeix exactament el mateix. En
una societat en què hi hagi sacerdots, polítics o qualsevol altre
tipus de personatges amb el poder d’empresonar o suprimir a aquells
que amenacin el seu monopoli de l’explicació de les idees, ja podem
sospitar que no hi ha gaire a fer. Tenim alguns d’aquests exemples,
però potser un dels més recents i coneguts és el de Lysenko, a la
Unió Soviètica d’Stalin.

Trofim Lysenko fou un xarlatà de
coneixements molt limitats, que afirmava que la genètica era una
ciència burgesa i que l’agronomia es podia emmarcar en doctrines
marxistes. Va eliminar, moltes vegades físicament, els científics
més valuosos del seu país i el seu mètode de plantacions
d’espècies de clima càlid en zones fredes va fer que la Unió
Soviètica hagués d’importar cereals dels EUA el 1964, en plena
Guerra Freda. La biologia russa es va endarrerir, almenys, 50 anys.

Zhores Medvedev va explicar la seva
caiguda en un llibre estremidor, publicat als EUA, desafiant les
autoritats soviètiques. Medvedev fou internat en un hospital
psiquiàtric perquè les seves crítiques a Lysenko i Stalin
"demostraven" que no estava bé del cap. Des dels EUA es va
pressionar perquè l’alliberessin, i Medvedev va escriure un altre
llibre. Aquesta vegada, sobre el seu captiveri.

El biòleg Roger Lewontin, en el seu
llibre Not in our genes, afirma que no hi ha diferència
essencial entre ser opositor a una dictadura i ser un malalt mental.
En ambdós casos, es tracta de gent que no s’ajusta a les normes
acceptades per la majoria. En les democràcies, els malalts mentals
es tanquen als centres psiquiàtrics i en les dictadures es tanquen
dissidents com Medvedev. És tan sols una qüestió de relació
defectuosa entre una persona i el seu entorn.

Seguim. Les societats que tinguin un
respecte exagerat al passat, i no generin una actitud desafiadora a
les regles establertes tampoc permeten l’avenç, ja que una de les
facetes de la ciència és qüestionar-ho tot, sigui el que sigui. Si
el pes del passat és massa fort, s’esvaeix el plantejament de
preguntes.

I, per descomptat, la política juga un
paper fonamental en el debat científic. L’ambient polític d’un país
pot produir entorns molt diferents. Per exemple, els científics
àrabs són perfectament conscients del poc progrés científic dels
seus països. Per a intentar resoldre aquest problema s’ha posat en
marxa la Fundació Àrab de Ciència i Tecnologia (ASTF), que ha
d’actuar per a promoure la investigació i l’intercanvi d’idees a
l’estil d’Occident des de fa uns tres segles. L’ASTF ha pres forma
d’ONG, amb finançament privat per a limitar les ingerències dels
governs àrabs. Els intents anteriors van fracassar pel poc
entusiasme dels governs que s’havien compromès a finançar-la. Cal
que polítics i administradors sàpiguen prou ciència com per saber
què estan fent els científics. Això, per descomptat, ajudaria. Com
va dir Lord Cherwell, de manera força aspra a la Cambra dels Lords:
la comprensió dels principis bàsics de la ciència hauria de formar
part d’una cultura general del segle XX.

Les dictadures poden canviar els
entorns de forma radical i els estudis que es facin poden dependre de
la personalitat dels qui han de prendre les decisions. Està
documentat que els nazis portaren a terme exploracions arqueològiques
destinades a la recerca d’objectes de valor místic, com el Sant
Graal. Segurament, a països on s’hagin de justificar les despeses
per a investigació hauria estat molt difícil justificar això.
L’autoritat de qui ha tingut raó moltes vegades atorga un poder més
moral que efectiu. L’autoritat de qui té el garrot té efectes
immediats.

D’altra banda, les dictadures són molt
perilloses també en aquest terreny. Per molt benestar o progrés
material que puguin haver assolit alguna vegada (si és que algun cop
ho han fet), a poc a poc s’abandonen els criteris ètics. Paraules
com censura, tortura o corrupció apareixen ràpidament. I el canvi
pot donar-se tan a poc a poc que pot ser, fins i tot, difícil de
detectar. Comences traient sang a algú sense el seu consentiment i
acabes fent experiments amb presoners. En una democràcia, qualsevol
experiment que inclogui una persona, ha de passar una sèrie de
controls ètics estrictes. Si enganxen algú que manipula material
d’origen humà sense passar pels comitès ètics pertinents se li pot
caure el pèl. En països amb estructures no democràtiques com la
Xina, aquests tràmits es fan per la via ràpida, com en la donació
d’òrgans per part dels ajusticiats a la Xina.

L’any 2007 (no sé com serà la cosa
avui dia) hi havia un vigorós mercat d’òrgans per a
trasplantaments, provinents dels condemnats a mort. La seva pell era
molt apreciada per la unitat de cremats dels hospitals. Els
responsables la cobraven per centímetre quadrat. Els presoners eren
sotmesos a proves de compatibilitat per tal de veure si els seus
òrgans podien servir a algú de les llistes d’espera, i les
execucions es programaven d’acord amb les necessitats de l’hospital.
Els receptors eren normalment persones amb càrrecs importants o els
seus familiars, o xinesos rics que vivien a l’estranger i que hi
pagaven un munt de diners.

Sigui per convicció o per covardia, o
per pura i simple inèrcia, molts científics que s’han vist vivint
en dictadures han continuat practicant ciència. En alguns casos,
s’han posat directament al servei del poder i, en altres casos, han
aprofitat per a fer experiments que en circumstàncies normals
haurien estat èticament inacceptables.

Joseph Mengele va investigar, entre
altres coses, la susceptibilitat genètica a partir d’infeccions. Els
seus experiments tenien una base científica, però en portar-los a
la pràctica amb éssers humans va quedar en una simple exhibició de
crueltat. Però hi ha més. Sigmund Racher va sotmetre els presoners
a baixes temperatures durant hores. Els dits experiments eren
científicament correctes, però no cal dir que van ser
injustificables. Els experiments posteriors que es van fer amb
protocols ètics, van mostrar que Racher havia descrit amb tot luxe
de detall la mort per hipotèrmia.

La tortura amb electricitat a Xile i
l’Argentina es va portar a terme perquè els mèdics saben controlar
els aparells amb precisió. Avui dia, la teràpia electroconvulsiva
és un tractament habitual per a certes malalties mentals.
L’aplicació de corrents elèctriques en diferents punts del crani i
en malalts depressius té una eficàcia demostrada. En aquells
països, alguns experts en aquesta tècnica ho van fer moltes hores
en persones que no tenien cap malaltia mental i ni tan sols estaven
anestesiats.

Tot i així, vull pensar que els
científics que s’impliquen d’aquesta manera en aquestes causes
contràries a l’ésser humà són una excepció. Jo no els anomenaria
ni científics, sinó torturadors Els científics tenen (tenim, si
m’ho permeteu) una sèrie d’actituds comunes, criteris i normes de
comportament comunes, supòsits bàsics i manera de veure també
comunes. Això no vol dir que una persona, dins del seu món, perdi
la seva indivisibilitat i lliure albir. Els científics acostumen a
interessar-se per la vida psicològica, moral o social. I pel que fa
a la moral, són en conjunt el grup d’intel·lectuals més sans que
tenim; en el caràcter mateix de la ciència entra un component
moral, de compartir, d’explicar-nos la veritat els uns als altres, i
gairebé tots els científics formen els seus propis judicis ètics
sobre la vida.

Una aclaparadora majoria de la cultura
científica tindrà per incontestable, sense necessitat de reflexió
ni examen de consciència, que la investigació és la funció bàsica
d’una universitat. Avui dia existeix l’Advanced Institute de
Princeton. No té professors, ni estudiants, ni aules, ni
laboratoris, ni estranys aparells plens de tubs: només habitacions,
despatxos, llibres, gespa, arbres i molts cérvols. Massa. Uns
arquers amb bona punteria s’encarreguen de mantenir l’equilibri entre
els cérvols i els savis. Matant els cérvols, per descomptat.

Oppenheimer, el pare de la bomba
atòmica, fou el seu director durant 20 anys i el va definir com "un
hotel per a intel·lectuals". I és que no és més que això.
Els que resideixen allà no han d’amoïnar-se per res: disposen d’un
apartament, un despatx, desdejuni i menjar cinc dies a la setmana i
els sopars dels dimecres i divendres; i te amb panses cada dia
laborable a les tres de la tarda.

Ningú no ha de retre comptes a ningú.
Ningú no ha de publicar en cap solemne revista científica. Ningú no ha
de redactar cap informe que justifiqui cap treball. I per si fos
poc, perceben l’equivalent a 90.000 euros anuals. Alguns
l’anomenaven, i encara ho fan, "Institut de Sous Avançats".

Allà han residit els cervells més
productius de la història. El més destacat: Albert Einstein; tot i
que també han fet escala altres llumeneres de la talla de Kurt
Gödel, John Milnor, Niels Bohr, Stephen Wolfram, John Von Neumann,
etc. Tots ells tenien una conducta estrafolària o exhibien alguna
habilitat extraordinària.

Alguns (entre els quals s’inclouen
molts científics) els acusaven de viure literalment a la Lluna. Pot
ser que sigui cert. Però quan decidien d’aterrar s’obria una nova
porta a l’horitzó de la història.

Queda clar que algunes societats
s’organitzen de manera que desenvolupen hàbits de pensaments que fan
possibles la ciència. I hi ha altres societats, que també poden ser
molt pròsperes, les organitzacions socials, codis de conducta i
creences de les quals les ofeguen.

La revolució científica és l’únic
mètode gràcies al qual la major part dels éssers humans pot
obtenir els béns bàsics com a esperança de vida, alliberament de
la gana, supervivència dels fills, etc. En la nostra societat ho
tenim tan assumit que ni tan sols ens ho plantegem. Però s’ha de
pensar que la majoria de la humanitat està mancat d’aquestes coses.
Hi ha qui afirma que s’estava millor abans i que el progrés és
quelcom dolent i perillós. Parafrasejant a Manrique, "cómo, a
nuestro parecer, cualquiera tiempo pasado fue mejor". Tendim
molt a idealitzar el passat. Pel que fa a això, n’hi ha prou amb les
paraules de J. H. Plumb:

Cap persona
assenyada preferiria haver nascut en una època passada, si no és
que estigués ben segura de poder venir al món al si d’una família
benestant, d’haver gaudit d’una salut extraordinàriament bona i
d’haver-se considerat capaç d’acceptar estoicament la mort de la
major part dels seus fills.

No són raons suficients per a què
tinguem cura de la ciència i la fem una mica més nostra?

Fonts:
PURROY, Jesús (2008).
Tot el que cal saber per
saber-ho tot
.
València: Edicions Bromera.

RAMENTOL, Santiago
(2000). Els silencis
de la ciència.
València:
Editorial 3 i 4.

SNOW, C.P. (2009).
Las dos culturas.
Buenos Aires: Nueva Visión Argentina.

AYDON,
Cyril (2008). Historias
curiosas de la ciencia: todo aquello que usted quería saber sobre la
ciencia y nunca se atrevió a preguntar
.
Barcelona: Ma Non Troppo.


Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.