El xarampió

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



Un record que mai no podré oblidar és
una ocasió que, de nen, era veient una pel·lícula amb el meu pare,
en la qual els conqueridors arribaven a certes illes del Pacífic. El
meu pare, metge ell, va comentar: "Tan feliç com era aquesta
gent abans que portéssim la verola, el xarampió i tot això…".
Mai no se me n’ha anat del cap aquest comentari. Era cert això que
deia? Que nosaltres els vam portar malalties? Avui us vull parlar del
xarampió, d’algunes d’aquestes històries a les quals mon pare s’hi
referia i aprofitar per a mostrar-vos, alhora, quins valors m’encisen
dels investigadors. Almenys dels investigadors honrats i persones.

[@more@]

Les illes Fiji
es van sotmetre al control britànic com a colònia el 1874. Per a
participar en la signatura del Tractat Colonial, el cap del poble,
Thacombau, va anar a Sydney, Austràlia. L’any després, durant el
viatge de tornada, un dels seus fills i un dels seus ajudants van
emmalaltir de xarampió. Els pacients van ser posats en quarantena en
un compartiment temporal al vaixell. Quan la nau va arribar a la
ciutat indígena de Levuki, ambdós pacients ja s’havien recuperat i
van baixar a la costa. Però dos dies més tard, un altre dels fills
que també havia viatjat amb ells al vaixell, va emmalaltir de
xarampió. Com s’havien fet plans festius, es van reunir amb altres
caps, els seus criats i parents de totes les illes properes per a
assabentar-se del tractat i retre homenatge a Thacombau. Durant els
quatre mesos següents van morir més de 20.000 persones, cosa que
representava un 40% de la població.

No va ser l’única epidèmia de
xarampió de la història. El 1942 es va registrar una epidèmia de
xarampió a Grenlàndia que va atacar el 99’9% de la població.
Malauradament, encarava avui, apareixen brots que deixen molts morts
(1,
2,
3,
4).

Un altre indret i època on aquell
virus va tenir un paper important va ser durant la Guerra de Secessió
dels EUA. En l’exèrcit de la Unió, uns 67.000 el van patir i més
de 4.000 en van morir. Moltes d’aquelles batalles es van veure
endarrerides perquè van caure molts soldats malalts. Les "tropes
madures" eren soldats que havien sobreviscut a les epidèmies
que atacaven a gairebé tots els nous reclutes. A això es deu la
clàssica resposta del general Lovell a una ordre per a què
enviessin tropes de refresc des de Nova Orleans el gener de 1862. Va
contestar que les faria arribar "tan aviat com hagi passat el
xarampió, procés en el qual s’hi troben: la meitat d’ells són
malalts".

No se sap del cert com el xarampió va
arribar a l’ésser humà. Hi ha qui pensa que fou una adaptació del
virus del brom o de la pesta bovina, atès que hi ha similituds. Però
mai no s’ha demostrat. D’altra banda, és difícil saber el moment
exacte en què va succeir, ja que al principi no es va saber
distingir entre el xarampió i la verola, i es va tractar a ambdues
malalties de la mateixa manera. El primer metge que va tractar de
distingir entre ambdós mals va ser l’àrab Abu Becr (també anomenat
Rhazes) al segle X. No obstant això, es va haver d’esperar fins al
segle XVII perquè el metge anglès Thomas Sydenham documentés
l’entitat clínica de la infecció del xarampió. A partir d’aquell
moment es van acumular minuciosos registres de la malaltia i del seu
efecte sobre les poblacions.

Va ser identificat com un virus el
1911, quan les secrecions respiratòries d’un pacient van ser
passades per un filtre per a contenir els bacteris, però que
permetien el pas dels virus. Quan es va inocular amb aquests fluids a
uns micos, van patir una malaltia molt semblant a la del xarampió.
No deixa de ser curiós que els micos en estat natural no es vegin
afectats pel xarampió, llevat de quan estan en contacte amb l’home
quan estan incubant el virus. Això fa pensar que els salva la
reduïda estructura social tribal.

El virus es transmet per l’aire: en
parlar, tossir o esternudar s’alliberen petites gotes i arriben a la
boca, gola, nas i ulls de la seva següent víctima. Provoca una
suspensió del sistema immune que és la culpable moltes vegades de
les morts ocorregudes en les epidèmies de xarampió. Unes altres
malalties microbianes mantingudes a ratlla per un sistema immune en
bon funcionament poden reactivar-se en aquell moment. Per exemple, en
els que tenien tuberculosi o sífilis, les malalties es tornaven
actives i s’estenien per tot l’organisme.

Si algú emmalalteix de xarampió i es
recupera, té una protecció vitalícia contra ell. A aquesta
conclusió va arribar un jove oficial mèdic danès, anomenat Peter
Panum, qui va estudiar un brot de les illes Fèroe el 1846. El març
d’aquell any, un fuster que anava a treballar a aquelles illes va
sortir de Copenhaguen poc després de visitar uns amics que estaven
malalts de xarampió. Vuit dies després arribava al llogarret de
Thorshavn, on va ser víctima de la malaltia. D’entre els 7.782
habitants es van registrar 6.000 casos. Com les illes Fèroe estaven
sota domini danès, van enviar en Peter Panum des de Dinamarca. Va
observar que només infectava persones menors de 65 anys. Resulta
que, anteriorment, havia hagut una altra epidèmia el 1781, 65 anys
abans. Per a arribar a la conclusió que qui es recupera de la
infecció del virus té protecció vitalícia es va basar en tres
fets:

1.- Les illes Fèroe eren un lloc
aïllat.
2.- Es va aplicar estrictament la quarantena a tots els
vaixells abans de la seva arribada i de descendir els seus tripulants
a terra.
3.- El nombre de vaixells arribats en aquells 65 anys
havia estat limitat.

Va aconseguir definir de forma precisa
el lapse de temps d’incubació, com era de contagiosa la malaltia en
les persones atacades de nou i la duració de la immunitat, atès que
els humans eren els únics hostes (o sia, cap animal transmetia el
virus). Quan es va saber aquest detall, conegut gràcies a Panum, i
que l’home era l’hoste natural, els científics es van centrar a
desenvolupar una vacuna preventiva.

Els virus tenien un problema afegit:
només es multiplicaven dins de cèl·lules vives i no se sabia com
desenvolupar-los en un mitjà de cultiu, cosa que havia pogut fer-se
amb els bacteris i havia estat fonamental per al descobriment dels
antibiòtics. Es podien contenir devastacions com la pesta bubònica,
el còlera, la diftèria, etc.; però no es podia fer igual amb els
virus.

Qui estava destinat a obtenir una
vacuna contra el xarampió era John Franklin Enders. Al principi
anava a dedicar-se a l’estudi de la literatura anglesa i celta, però
va quedar impressionat pels ensenyaments de Hans Zinsser, president
dels departaments de bacteriologia i immunologia de l’Escola de
Medicina de Harvard. Va decidir doctorar-se en microbiologia i
immunologia i va ser nomenat professor de la mateixa Escola de
Harvard. Com la majoria de la seva generació, va treballar amb
bacils de tuberculosi i pneumococs. No obstant això, li va cridar
l’atenció una devastadora malaltia dels gats que va fer estralls
entre els dits animals de Harvard, el 1937.

Aquella malaltia era causada per un
virus i aquesta va ser la primera experiència d’Enders amb ells. La
seva tasca va ser interrompuda per la Segona Guerra Mundial, després
de la qual va tornar a Harvard, on es va establir la divisió
d’investigació de malalties infeccioses a l’Hospital Infantil. Allà
va desenvolupar mètodes per a cultivar virus, sobretot el de la
poliomielitis. Per això va rebre, juntament amb els seus col·legues
Frederick Robbins i Thomas Weller, el Premi Nobel de Medicina el
1954.

Posteriorment, va desenvolupar la
vacuna contra el xarampió. Per a demostrar la seguretat dels virus
cultivats i atenuats els va injectar inicialment en micos. Aquells
que van ser injectats amb virus atenuats aviat van desenvolupar
anticossos protectors. Després, en ser inoculats intracerebralment
(ja que una característica del xarampió és la seva habilitat per a
infectar de manera persistent les cèl·lules cerebrals) no van
desenvolupar la malaltia. Aquells que no havien estat immunitzats van
desenvolupar severes infeccions de xarampió.

El següent pas va ser amb nens de
diverses ciutats dels EUA. Els resultats van ser sorprenents. El
1961, Enders i els seus col·legues van anunciar al món que es podia
prevenir la infecció del virus del xarampió per mitjà de la
vacuna.

Deia al principi de l’article que
volia posar-vos un exemple dels valors que admiro dels grans
investigadors. Poc després d’informar sobre l’existència de la
vacuna, el
New York Times
va publicar una editorial en la qual elogiava Enders per haver-la
desenvolupat i pels seus estudis que havien conduït al
desenvolupament d’una vacuna contra la poliomielitis. Enders va
respondre amb una carta al director:

Al director del
New York Times:

En la seva
edició del 17 de setembre es va fer referència al nostre treball
amb el xarampió i la poliomielitis. Desitjo expressar la meva
profunda gratitud per aquests comentaris sobre la nostra tasca.

Tanmateix, per a
ser exactes, desitjo subratllar el fet que el que s’hagi realitzat
representa el producte conjunt de molts col·laboradors que han
comptat amb el recolzament de diverses institucions. En els estudis
del virus i la vacuna del xarampió, Thomas C. Peebles, Milan V.
Milovanovic, Samuel L. Katz i Ann Holloway van fer aportacions
essencials. En les investigacions sobre el virus de la pòlio, el
paper exercit per Thomas H. Weller i Frederick C. Robbins va ser tant
o més important que el meu.

Sense la
generosa aportació d’ajut financer i instal·lacions, no tan sols de
la Universitat de Harvard, sinó també del Centre Mèdic de
l’Hospital Infantil de Boston, de la Fundació Nacional, de la Junta
Epidemiològica de les Forces Armades, del Servei de Salut Pública
dels Estats Units i de la Fundació per a la Investigació del Càncer
Infantil, en el qual es troba situat gran part del nostre laboratori,
res no hauríem aconseguit.

Em sembla
sumament desitjable que es comprengui el caràcter de col·laboració
d’aquestes investigacions, no tan sols per raons personals sinó
perquè gran part de tota la investigació de la medicina moderna
s’efectua d’aquesta manera.

John F. Enders

Professor de bacteriologia i immunologia de l’Hospital
Infantil
Escola de Medicina de Harvard
Boston, 20 de setembre
de 1961

Tot i que sé que ja tenia un Nobel,
crec que no hi ha premi suficient per a un personatge d’aquest
calibre i amb aquesta humilitat.

Fonts:
OLDSTONTE,
Michael B. A.
(2002).
Virus, pestes e historia. México:
Fondo Cultura Económica.


http://es.wikipedia.org/wiki/Sarampi% C3% B3

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.