La ciencia y la vida, de Valentí Fuster i José Luis Sampedro

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



Avui m’aparto una mica de la
línia habitual, encara que tinc excusa, ja que un dels autors és
metge i el títol del llibre és molt expressiu. Què us puc dir dels
autors del dit llibre? De José Luis Sampedro, ja he dit moltes
vegades que en sento una especial debilitat; i del seu coautor, el
cardiòleg Valentí
Fuster
, que té un currículum impressionant. Aquest últim va
salvar la vida del primer a l’hospital Mont Sinaí de Nova York, es
van fer amics i sempre han mantingut converses apassionades que van
des de la salut a la ciència, l’humanisme i la saviesa. D’aquelles
converses va néixer el llibre, al qual Olga Lucas va donar forma. És
molt difícil resumir un llibre en el qual es parla de tantes coses i
es conten tantes anècdotes de dos personatges com aquests. No
obstant això, ho intentaré mitjançant la còpia d’alguns paràgrafs
(potser amb alguna petita modificació).

[@more@]
Olga Lucas ens
diu:

Si hagués de
triar una única paraula per a definir Valentí Fuster, José Luis
Sampedro i les seves converses, triaria "saviesa". Són
savis perquè persegueixen la saviesa, conscients que no l’assoliran.
Si se’m permet una segona paraula, posaria "bondat", en el
sentit "machadià" del terme. Són bons perquè tots dos
viuen amb responsabilitat la seva professió i el seu lloc en la
societat, tots dos tenen el sentit del deure humà com a
contrapartida al dret humà, és a dir, distingeixen entre drets,
deures i valors humans. Aquestes dues qualitats engloben la resta:
són reflexius, observadors i hi posen el coll, amants de la vida,
apassionats per l’ésser humà i el fenomen social, per la recerca de
solucions als mals que ens afligeixen. Són humans i humanistes.

Parlen de l’oferta, la demanda i
l’economia. Per exemple, les elèctriques: què vol dir que la
demanda creix més de pressa que les inversions de l’empresa?
Senzillament que es confia un servei públic a un sector privat amb
avantatges de monopoli i possibilitat de guanys extraordinaris, com
elles publiquen sense vergonya, fins i tot, en els moments de les
apagades. En lloc d’invertir el necessari, en funció de les
previsions de creixement, es reparteixen els beneficis.

És una brutalitat que en aquest
moment, quan es disposa de mitjans de comunicació instantanis i
transports ràpids, quan es pot fer la volta al món en vuit hores o
menys; bé, que amb aquests mitjans la pensada dels governants per a
afrontar els problemes sigui aixecar murs! La construcció de
muralles és una idea clarament medieval i vivim en un món on la
tecnologia exigeix i gairebé imposa la unitat global. En el camp de
l’economia i la globalització es diu "això és inevitable
perquè la tècnica imposa la unitat mundial", però després
resulta que els Estats Units construeixen un mur amb Mèxic, Espanya
posa tanques davant del Marroc, s’aixequen murs a Palestina,
Pakistan, a tot arreu, caram! És una irracionalitat total.

Nosaltres, des del nostre
eurocentrisme, ens creiem superiors, però ells (els africans) tenen
molt a ensenyar-nos. Recordo un dia que un conferenciant africà
parlava de la poligàmia. Segons deia, malgrat estar ja abolida en
molts països africans, les autoritats feien la vista grossa perquè
com és un costum tan arrelat, el partit que la persegueixi
severament, perdria les eleccions. Davant els somriures malèvols de
l’auditori, es va aturar i mirant-nos fixament va dir: "Ja sé,
vostès aquí, en la cultura occidental els semblarem incivilitzats,
però en la nostra cultura el que sembla incivilitzat és abandonar
la gent gran, cosa que fan vostès". I clar, les rialletes van
cessar.

Exercint un control de qualitat i la
deguda pressió social, el poder pot ser més eficient per a la
societat. A l’estat de Nova York, es va començar a publicar l’índex
de mortalitat quirúrgica relatiu a cirurgia coronària dels
diferents hospitals amb els noms dels cirurgians. Com a conseqüència
d’aquestes publicacions anuals, s’ha cessat alguns cirurgians i en
les institucions que no reunien les condicions, s’ha prescindit de la
cirurgia coronària. Actualment, en bona mesura gràcies a aquest
control de qualitat, les taxes de mortalitat en cirurgia cardíaca a
Nova York són de les més baixes dels EUA.

Què és això de la guerra al
terrorisme? O no hi ha tal guerra o hem canviat el significat de la
paraula. Les guerres són, o almenys ho eren, un xoc d’exèrcits i
aquí no hi ha dos exèrcits enfrontats […]. Algú ho ha definit
amb una frase molt encertada: "El terrorisme és la guerra dels
dèbils i la guerra és el terrorisme dels poderosos" […]. El
terrorisme neix, efectivament, de la debilitat dels països, neix
dels problemes econòmics, neix també de la història de la
humiliació i de vexacions […]. No es pot humiliar indefinidament
la gent sense que això porti conseqüències.

Cada cultura té un referent general,
el nostre són els diners. Els antics, els clàssics, deien: "L’home
és la mesura de totes les coses". Era una mesura humana. Fins
els déus, amb els seus embolics i les seves històries, eren humans.
A l’edat Mitjana, la referència va ser Déu, amb la teologia per
sobre de tot. Déu era la mesura de totes les coses. En canvi, en la
modernitat, els diners són la mesura de totes les coses.

Els tres invents per al pas de l’edat
Mitjana a l’edat Moderna van ser la pólvora, la brúixola i la
impremta. La pólvora va permetre acabar amb els castells, amb el
feudalisme; la brúixola va permetre les grans navegacions, poder
creuar els oceans i la impremta va permetre la difusió de les idees.

Jo [Sampedro] començava les meves
classes dient quelcom, per a mi, fonamental; els deia als alumnes:
"Si jo tingués facultats màgiques per a transformar els
espanyols, els volaria a tots la tapa del cervell (en el sentit
metafòric, naturalment), i ficaria a dins un paperet on digués,
"l’ordre natural no és natural". És a dir, no m’acceptin
vostès el parany de l’ordre natural". […] Definir el
matrimoni, la jerarquia, la monarquia o el que es vulgui com a ordre
natural, permet, immediatament, perseguir com a enemics i
antinaturals o aberrants tots els qui no hi estiguin d’acord. Doncs
no, senyors, això no és un ordre natural, són conceptes creats per
nosaltres, els quals podem modificar.

Un estel vola perquè està lligat. Si
tu agafes un estel i el tires a l’aire sense més ni més, no vola;
en canvi, si està lligat, la corda permet la resistència contra el
vent i l’estel vola. Doncs igual que l’estel vola perquè està
lligat, la salut es valora perquè hi ha malaltia i el pres aprecia
la llibertat perquè és empresonat. De la mateixa manera, a mi em
sembla evident que no hi ha llibertat sense normes.

Valentí Fuster ens explica com un
prestigiós cirurgià, una eminència en el camp de la cirurgia, al
qual s’arribaven pacients de tot el món, va notar que li fallava
alguna cosa mentre operava un nen, una mena d’inseguretat en
l’execució. Aquella mateixa tarda va anar al neuròleg i li van
diagnosticar Parkinson. Aquell mateix dia va decidir abandonar la
sala d’operacions. Quan li van preguntar, va contestar: "En
aquestes condicions, jo no operaria mon fill i si no operaria mon
fill, no operaré ningú més". Fuster va quedar fortament
impressionat pel sentit de l’honradesa i la responsabilitat d’aquell
cirurgià.

Què és la veritat? Doncs per a
cadascú de nosaltres, la veritat és allò que creiem que és
veritat, o bé perquè un mateix ho ha comprovat, o bé perquè li ho
ha escoltat a algú o ho ha llegit a algú de confiança o perquè
s’ho imagina. I quan un creu a ulls clucs que quelcom és veritat,
com és el cas de la fe o les religions, s’entra fàcilment en
deliris col·lectius, per utilitzar el terme freudià, i aquí hi ha
els exemples de les guerres de religió, les fogueres de la
Inquisició, l’Holocaust jueu i les brutalitats que vulguis.

Quan era nen, en el catecisme que ens
imposaven, se’ns plantejava el sentit de l’existència amb la
pregunta: "Per a què ens va crear Déu"? I la resposta
categòrica: "Per a servir-lo i adorar-lo en aquesta vida i
després fruir-lo en l’altra". Naturalment, amb el temps vaig
comprendre l’abast d’una barbaritat tan gran. Em sembla una afirmació
tan monstruosa que en si mateixa és suficient per a destruir la
creença en aquest Déu. Imaginar que el Déu, creador dels cent mil
milions d’estrelles i de la resta, de cop i volta, un dia s’adona i
diu: "Ostres!, que no m’adora ningú, a veure, necessito algú
que m’adori" i llavors crea aquest cuc que és l’ésser humà i
li diu "adora’m", és el més impropi de la idea divina.
Per a això no es necessita ser Déu, és una visió magnificada de
ricàs de poble, que exigeix adulació tots els matins.

Comprenc que es facin els possibles i
els impossibles per a perllongar la vida a una persona de vint o
trenta anys, a algú que té alguna esperança o té temps per
endavant perquè s’inventi quelcom; però a la meva edat, per
exemple, no vull que em perllonguin la vida quan viure ja no sigui
viure, sinó vegetar […], però sí que vull cures pal·liatives
que, arribat el moment, em facin el tràngol menys dolorós, menys
lleig, menys indigne. La dignitat humana és importantíssima, tant
per a viure com per a morir.

Quan José Luis Sampedro es va retirar,
va oferir els seus serveis a l’escola de magisteri que hi havia prop
de casa seva. No demanava sou, ni impartir una assignatura del pla
d’estudis. Va oferir els seus coneixements als qui voluntàriament
volguessin adquirir-los. Li van respondre que havia de fer
oposicions.

Una altra meravellosa anècdota que
explica el mateix Sampedro és que mentre era a l’hospital, la
doctora Kalan, feia la seva ronda i se’l va trobar prenent notes i
apunts. Va preguntar-li estupefacta: Què fa vostè treballant? Vostè
és aquí per a guarir-se". I Sampedro va contestar: "No,
perdoni, vostè m’ha de guarir, cadascú a les seves coses, i les
meves coses són aquestes".

Podeu veure un vídeo dels dos
autors aquí
i si no teniu res a fer, podeu fer una ullada a l’entrevista a
Sampedro a TV, a aquest
enllaç
.

Un llibre apte per a tots els públics,
molt distès i entretingut, amb un munt d’idees i d’apunts
enginyosos, esquitxat d’experiències personals tant de Sampedro com
del doctor Valentí Fuster i totes elles fantàstiques.

Títol: “La ciencia y la vida”
Autors: Valentí
Fuster y José Luis Sampedro

 

Una altra opinió del llibre

http://www.pieceofcake.de/megustalaciencia/?cat=23

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.