Emily Rosa

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



En primer lloc, disculpeu-me per haver estat tants
dies sense publicar. La història d’avui serà curta, però no per
això menys curiosa. Diuen que un es fa gran quan els seus herois
comencen a ésser més joves que un mateix. Doncs una jove nascuda el
1987, per una cosa que va fer quan tenia 11 anys, ha passat a
engrossir la meva llista d’herois. Es diu Emily
Rosa.
I per què? Permeteu-me que us ho expliqui.

[@more@]
Entre les medicines
alternatives hi ha l’anomenada "Teràpia del biocamp". Hi
ha qui l’anomena "toc
terapèutic
", encara que hauria de dir-se "no toc
terapèutic", ja que consisteix en què el sanador mogui les
mans i les mantingui a uns cinc centímetres del malalt. Segons diu,
assuauja i equilibra el "camp energètic" del pacient.

Aquesta teràpia es va fer molt popular als EUA i
actualment es troba disponible a més de 70 hospitals del mateix
país. Ve adaptada d’una antiga pràctica xinesa i introduïda per
Dolores Krieger, professora d’infermeria de la Universitat de Nova
York. Alguns cirurgians afirmen que calma i relaxa els pacients. No
hi ha evidència científica de benefici terapèutic, però també hi
ha testimonis de pacients satisfets. Podem exposar-la a la prova
científica de l’experiment a cegues per tal de veure si funciona?
Segons els terapeutes no era possible, perquè els beneficis es
derivaven del fet que el biocamp del practicant confluïa amb el
biocamp del pacient.

I així estava la cosa fins que va entrar en joc
Emily Rosa, una encantadora estudiant d’11 anys que estava fent un
treball de ciències. Havia vist uns vídeos sobre aquesta "Teràpia
de toc", en què parlaven de tots aquests temes. Emily havia de
fer un treball per a aprovar l’assignatura de ciències, així que va
idear un experiment per a posar a prova tot allò.

Va convèncer 21 terapeutes de toc de Boulder,
Colorado, perquè se sotmetessin a una prova meravellosament simple.
Com anaven a negar-s’hi? Es va gastar la fantàstica xifra de 10
dòlars per comprar els materials per a la prova. Ella i el terapeuta
s’asseurien en els extrems oposats d’una taula dividida per una
pantalla, de forma que no podien veure-s’hi. El terapeuta estendria
les dues mans a través d’uns forats fets a la pantalla.

Llavors, Emily col·locaria una de les seves manetes
sota una de les mans del terapeuta, sense tocar-se. Abans d’això,
llançaria una moneda a l’aire per a decidir la mà sota la qual
posaria la seva. Se suposava que el terapeuta hauria d’esbrinar, a
través del camp energètic d’Emily, sota quina mà pròpia hi era la
de la petita estudiant. Quan van explicar el procediment als
terapeutes, molts d’ells van manifestar la seva confiança que no
hauria cap problema i que anaven a sentir la mà d’Emily amb una
precisió del cent per cent. Si els encerts eren entorn del 50%
significaria que tot allò funcionaria per pur atzar i que totes
aquestes històries no eren més que imaginacions.

Doncs bé, l’experiment es va portar a terme. Es van
fer un total de 280 proves. Sabeu quantes vegades van encertar els
terapeutes? 123, és a dir, un 44% de les vegades. Els terapeutes
estaven astorats. Alguns d’ells estaven honestament convençuts de la
seva capacitat per a sentir el camp energètic humà i, en una prova
tan simple, el seu poder els havia abandonat.

Amb l’ajut de la seva mare i un expert en
estadística, l’experiment es va plasmar per escrit i es va lliurar a
la Journal of the American Medical Association (JAMA).
Quan va caure a mans dels revisors i van llegir aquell article, van
dir que es tractava d’"or massís". I tant que el
publicarien! Per descomptat!

Emily es van convertir en la cientifíca més jove a
figurar com a coautora a una prestigiosa revista mèdica. Va rebre
tot tipus d’elogis i va aparèixer als noticiaris de TV. La Fundació
James Randi li va concedir una beca de 1000 dòlars per al seu proper
projecte d’investigació: cent vegades més del que havia gastat en
el seu anterior experiment. Quan va fer dotze anys, el llibre que
cito a "fonts" afirma que estava dissenyant un experiment
per a posar a prova la teràpia magnètica, però no he pogut trobar
res sobre això.

Després de la publicació de l’article, el director
de la Journal of the American Medical Association, George D.
Lundberg, va recomanar tant a pacients com a companyies de segurs que
es neguessin a pagar pel toc terapèutic, o que, si més no, es
plantegessin si aquests pagaments eren apropiats fins que
subsegüents experiments honestos demostrin un efecte real
. El
Dr. Lundberg també va comentar que els practicants del toc
terapèutic estan èticament obligats a comunicar els resultats
d’aquest estudi als seus pacients.

En una ocasió, Dolores Krieger va passar per
Denver i l’Emily li va demanar posar a prova la seva teràpia un cop
més. Dolores Krieger li va respondre que no tenia temps.

Segurament, estaria cercant el seu camp d’energia.

Fonts:
Park, Robert L. (2001).
Ciencia o Vudú. Barcelona:
Grijalbo.

http://www.elmundo.es/salud/287/02N0128.html
http://www.pbs.org/safarchive/3_ask/archive/qna/3282_erosa.html
http://blogs.elcorreo.com/magonia/2009/8/7/el-toque-terapeutico
http://golemp.blogspot.com/2007/03/una-chica-precoz-y-un-resultado-claro.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.