Robert Hooke

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



Robert Hooke és un d’aquells
científics extraordinaris oblidats per la història. Sí, la Llei
de Hooke
és prou coneguda pels científics, i el seu nom, per
tant, ens és conegut; però la cosa no passa d’aquí. La seva figura
va caure en l’oblit molt de temps, sobretot, pels intents de Newton
d’esborrar-lo de la història. Paga la pena repassar una mica la seva
vida i, simplement, deixar-nos sorprendre i gaudir esbalaint-nos amb
les capacitats d’un científic genial.

[@more@]
Nascut el 1635,
fou un nen malaltís, amb mals de cap constants. Als quatre anys va
passar la verola, la qual li va deixar cicatrius per a tota la vida.
Ni tan sols s’esperava que hi sobrevisqués, i es diu que durant els
set primers anys de la seva vida es va alimentar gairebé
exclusivament de llet, productes lactis i fruita; però gens de carn.
Encara que era petit i prim, i no estava mancat de força física,
era un noi actiu que gaudia corrent i saltant. El seu pare, afectat
d’icterícia, va decidir que no volia patir més i es va suïcidar
quan el petit Robert tenia només 13 anys. Als 16 anys d’edat, va
desenvolupar una pronunciada deformació corporal, una mena de
contorsió, que ell mateix va atribuir més tard al fet d’haver
passat llargues hores corbat, mentre treballava amb el torn o amb
altres eines.

Va arribar a ser molt hàbil fent
maquetes, entre les quals un vaixell d’aproximadament un metre de
llargada amb ormeigs i veles. A més a més, en una ocasió, després
d’haver vist un vell rellotge de llautó destrossat, va fer un
rellotge de fusta que funcionava.

Com era un excel·lent dibuixant,
la resta de la família va decidir que havia de traslladar-se a
Londres. Però no va trigar a perdre l’interès per l’art: volia una
instrucció més general i es va matricular a l’escola de
Westminster, on va devorar els
Elements
d’Euclides durant la primera setmana de classe. Va aprendre llatí,
grec i una mica d’hebreu.

Com molts altres estudiants pobres
d’aquells temps, Hooke va aconseguir diners treballant com a criat
d’un dels estudiants més rics. Bé, en aquest aspecte, a Newton no
li va anar gaire millor. Tot i que la seva mare era una dona rica en
aquell moment de la seva vida, es va negar a pagar la seva matrícula
per a l’ingrés al Trinity College, a Cambridge. Per a poder
pagar-se-la, Newton es va veure obligat a aconseguir diners buidant
orinals i pentinant els estudiants més grans i més rics. Però
tornem a Hooke.

En aquella època, molts dels
membres del grup del Gresham College havien estat traslladats a
Oxford per Oliver Cromwell, i així reemplaçar aquells acadèmics
als quals considerava "contaminats". La definició de
"contaminat" era que havien ajudat el bàndol realista
durant la guerra. La destresa de Hooke per a fabricar coses i
realitzar experiments va fer que no tingués preu com a ajudant per a
aquest grup de científics. Aviat va arribar a ser el principal
ajudant (pagat) de Robert Boyle. I amb la destresa que tenia, ja
podem imaginar que fou en gran mesura responsable de l’èxit de la
bomba d’aire amb la qual es van fer nombrosos experiments. Gràcies a
ella, Boyle va poder enunciar la seva famosa Llei
de Boyle
. Però va poder fer una cosa més: ser el primer a
confirmar l’afirmació de Galileu que, en el buit, una ploma i un
tros de plom cauen a la vegada. Així mateix, va poder establir que
el so no es transmet en el buit.

Tanmateix, quan Hooke va voler negociar
la possibilitat de patentar l’artefacte, es va negar perquè havia
d’acceptar una clàusula segons la qual es permetia a altres persones
emportar-se els beneficis derivats de qualsevol millora del seu
disseny. Mai no va revelar el secret del seu invent i se’l va endur
amb ell a la tomba.

Alhora que treballava per a Boyle,
també treballava amb rellotges. Cercava un que permetés una mesura
exacta del temps durant la navegació. Sabia que els rellotges de
pèndol eren inútils amb els vaivens del vaixell i va suggerir
utilitzar-hi molles en lloc de la gravetat per a accionar el
rellotge. Gràcies als seus experiments, va construir un rellotge amb
una molla en espiral, cosa que va tenir una importància capital en
la fabricació dels rellotges de butxaca i també va provocar
millores en el mecanisme d’escapament. En fi, que encara que no
arribés a dissenyar un rellotge extraordinàriament precís, va
millorar molt els dissenys existents. Fins i tot va regalar un dels
seus rellotges a Carles II, qui s’hi va mostrar molt complagut.

Atesa aquesta passió per la mecànica,
no hauria de sobtar-vos que us digui que fou qui va inventar
l’engranatge universal que s’utilitza en els vehicles de motor. I
també va inventar el diafragma iris de les càmeres.

Va ser també per aquella època quan
va descobrir la famosa Llei de Hooke, encara que no la va publicar
fins el 1678. Si era coneguda abans d’ell, no ho sabem; el que sí
sabem és que ningú anterior a ell l’havia publicada.

El 1665 es va convertir en
professor de geometria del Gresham College. Durant l’estada en aqueix
College havia de romandre solter. Però l’elecció no fou un camí de
roses. Havia perdut el lloc l’any anterior pel vot de qualitat de
l’alcalde. Després de moltes discussions, va resultar que l’alcalde
no tenia dret a votar per al nomenament. Aquell mateix any també, va
publicar la seva obra més important:
Micrographia.

Fou el llibre que va marcar
realment el moment que la microscòpia va arribar a la seva majoria
d’edat com a disciplina científica. Tenia unes impressionants
imatges d’observacions al microscopi que contenia espècies diverses.
Va ser qui va encunyar el terme
cèl·lula
per a descriure les unitats bàsiques dels éssers vius. La seva
elecció va venir motivada per l’observació de les cèl·lules
vegetals que li recordaven les "cel·les" on vivien els
monjos. Tot allò era increïble. Era el més indicat per a escriure
sobres aquests temes, ja que havia construït el microscopi més
potent del seu temps, que tenia 30 augments.

Va escriure que el microscopista
Leeuwenhoek va trobar en els seus excrements una gran quantitat de
petits animals, els quals eren molt abundants quan estava afectat de
diarrea i molt pocs o cap quan estava bé.

Geoffrey
Keynes
afirmava que
Micrographia
es pot classificar "entre els llibres més importants que
s’hagin publicat en tota la història de la ciència". Samuel
Pepys explica com es va asseure a llegir el llibre fins a les dues de
la matinada, i es referia a ell dient que era "el llibre més
enginyós que he llegit en tota ma vida".

A més a més, estava escrit en anglès,
cosa inusual en aquella època, amb un estil molt clar i fàcil de
llegir que garantia l’accessibilitat per a un ampli públic lector.

Descrivia l’estructura de les
plomes, les característiques essencials d’una ala de papallona i
l’ull compost d’una mosca, entre altres moltes observacions
realitzades en el món dels éssers vius. En una de les parts del
llibre, va identificar els fòssils, de forma clarivident i correcta,
com a restes de criatures i plantes que van viure en altres temps
(per la mateixa època que Steno
deia quelcom similar). Tingueu en compte que era una època en la
qual moltes persones estaven perplexes amb els fòssils i afirmaven
que aquests havien crescut amb la Terra; una cosa així com la
incubació d’un embrió a un úter. Hooke va ser el primer que va
utilitzar un microscopi per a analitzar-los i es va adonar que les
estructures de fusta petrificada i les petxines marines fòssils
mantenien una sorprenent semblança amb la fusta i les petxines
actuals.

Va escriure: Ha
hagut moltes altres espècies de criatures en eres pretèrites, de
les quals ja no en trobem cap en el present; i no és improbable que
hagi altres tipus nous i diversos que han estat des del principi
.

Vaja, que va ser un dels primers
a proposar l’evolució biològica. Cal afegir també que va ser
present en la famosa autòpsia
de Tyson
en la qual, per primera vegada, es va relacionar l’ésser
humà amb els animals.

I, com a propina, va omplir un espai
que quedava al final del llibre amb dibuixos basats en algunes de les
seves observacions astronòmiques. I és que Hooke va ser el primer a
construir un telescopi de reflexió de tipus gregorià (aquell que
utilitza un mirall primari parabòlic).

Juntament amb Giovanni Domenico Cassini
i a Christian Huygens, va ser un dels primers astrònoms que va
observar amb detall la superfície de Júpiter. En 1664 va comunicar
la presència d’una petita taca en el major dels cinturons, que va
creure que era una característica del planeta i no la simple ombra
d’una lluna. De fet, va ser el primer que va observar la rotació
tant de Júpiter com de Mart. Els dibuixos que va fer del planeta
vermell es van utilitzar al segle XIX per a determinar la seva
velocitat de rotació. Va ser, a més a més, qui va fer la primera
descripció coneguda del planeta Urà, i el primer a descobrir una
estrella binària, és a dir, dues estrelles que descriuen una òrbita
al voltant d’un centre de masses comú.

Va fer un "Discurs sobre els
terratrèmols", que encara avui fascina els geòlegs que el
llegeixen, ja que hi va parlar de la formació d’accidents
geomorfològics.

Les seves teories sobre la llum estaven
basades en una teoria ondulatòria que incloïen ones transversals, o
sigui, aquelles que van d’una banda a l’altra, i no tan sols
longitudinals, com les de comprensió del tipus estira-i-arronsa que
parlava Huygens.

Mantenia l’activitat de la Royal
Society realitzant experiments en cadascuna de les reunions
setmanals, alguns a petició d’altres membres i altres de disseny
propi. També llegia públicament ponències remeses per membres que
no estaven presents, descrivint fins i tot nous invents. A les actes
dels primers anys de la Royal Society, una pàgina rere una altra,
totes contenien expressions del tipus "el senyor Hooke va
realitzar…", "al senyor Hooke se li va encarregar…",
"el senyor Hooke va observar…", "el senyor Hooke va
fer alguns experiments…", i així una vegada i una altra.

I recordem que tot això ho feia mentre
impartia cursos complets de classes magistrals al Gresham College.
Quan Oldenburg va morir el 1677, Hooke el va substituir, passant a
ser un dels secretaris de la Royal Society.

Creieu que ja és suficient?
Doncs espereu, que encara n’hi ha més, molt més. Hooke va descriure
experiments en els quals es produïa una combustió. I va arribar a
la conclusió que, tant en el procés de cremar quelcom, com també
en la respiració, s’absorbia una cosa que existia a l’aire, amb la
qual cosa va estar molt a prop de descobrir l’oxigen. Faltava un
segle perquè s’hi descobrís realment. Va establir una diferència
clara entre calor i combustió. Va dir que el calor sorgia d’un cos a
causa "del moviment o l’agitació de les seves parts", amb
la qual cosa s’avançava gairebé dos segles a la idea de la qual va
partir la teoria
cinètica dels gasos
.

També es va sentir intrigat pel
funcionament dels pulmons i va decidir experimentar amb el seu propi
cos. Es va ficar a una cambra segellada en la qual s’anava bombejant
aire de forma gradual. Durant l’execució del dit experiment es va
fer mal a les orelles i va patir sordesa. I, com no, va participar en
el disseny i les proves d’una forma primitiva de campana de busseig.

Per a conèixer millor la funció dels
pulmons, va obrir el pit d’un gos, va acabar amb el seu moviment
natural i va utilitzar una manxa per a proporcionar-li un corrent
d’aire.

Va inventar o millorar instruments
meteorològics com el baròmetre (per a mesurar la pressió
atmosfèrica) amb esfera de rellotge, que tan familiar ens resulta
avui dia; l’anemòmetre (per a mesurar la velocitat del vent) i
l’higròmetre (per a mesurar la humitat). La invenció de
l’higròmetre va sorgir de les seves observacions dels pèls de la
barba de les cabres, que es dobleguen quan estan secs i s’estiren en
humitejar-se. I per si fos poc, va observar la relació entre els
canvis a la pressió atmosfèrica i els canvis en el temps. Tot això
el converteix, quasi per definició, en el primer meteoròleg
científic de la història.

Va suggerir als científics que
assignessin els zero graus a aquella temperatura en la qual es glaça
l’aigua. Va arribar a proposar el principi de l’invers del quadrat de
la distància per a la gravetat, i així li ho va dir per escrit a
Isaac Newton, però li va faltar coneixement matemàtic per a
desenvolupar-ho.

Encara us sembla poc? Doncs bé,
també va treballar com a topògraf. Resulta que en 1666 va haver un
gran
incendi a Londres
i es van haver de construir i reconstruir molts
edificis, entre els quals l’hospital Bethlem Royal i el Reial
Col·legi de Medicina. Hooke va participar activament. La construcció
de la cúpula de la catedral de Sant Pau de Londres, es va fer amb
els seus dissenys.

Sobre la darrera part de la vida de
Hooke sabem una gran quantitat de coses gràcies a un diari que va
començar a escriure el 1672. Es tracta d’anotacions telegràfiques
sobre fets del dia a dia, en les quals relata gairebé tot sobre la
seva vida privada a les seves estances del Gresham College, amb tanta
candidesa que es va pensar durant molt de temps que el diari no era
adequat per a publicar-lo. I així fou fins al segle XX (aquesta
seria una de les raons per les quals la personalitat i els èxits de
Hooke no haurien rebut un reconeixement total fins fa poc).

Tot i que mai no es va casar, va tenir
relacions sexuals amb diverses de les seves serventes, i cap a 1676,
la seva neboda Grace, qui probablement tindria 15 anys llavors i
havia viscut amb ell des de petita, es va convertir en la seva amant.
Va quedar destrossat quan Grace va morir, el 1867, i durant la resta
de la seva vida va patir una malenconia manifesta.

Hooke va morir el 3 de març de 1703 i
al seu funeral van assistir tots els membres de la Royal Society que
eren presents a Londres en aquell moment.

Ja he comentat que Newton va
voler esborrar de la història Hooke. De fet, la idea de l’invers del
quadrat l’havia proposat Hooke, y Newton ni tan sols l’esmenta als
seu
Principia.
Quan va morir Hooke, Newton va ser triat president de la Royal
Society, i com a tal es va ocupar que la seva biblioteca i aparells
hi desapareguessin.

Una de les tasques que va tenir Newton
en 1710 va ser la de supervisar el trasllat de la seu de la Royal
Society, des del Gresham College a unes instal·lacions més àmplies
a Crane Court. S’havien de portar moltes coses, entre altres, retrats
de personatges com Boyle i Hooke. Doncs bé, l’únic retrat que es va
perdre i mai no va tornar a ser vist va ser el de Hooke. De fet, no
ha sobreviscut cap retrat d’ell. I de sobres és sabut que Newton era
sumament estricte amb els detalls.

Diu la llegenda que fins a vint anys
després de la mort de Hooke, Newton era incapaç de sentir el seu
nom sense enfurismar-se.

Les seves restes van ser exhumades al
segle XVIII i el lloc on reposen segueix sent avui un misteri.

El 1950 es va redescobrir un disseny
seu per a un cronòmetre marí, a la biblioteca del Trinity College,
a Cambridge. El 2006, la Royal Society va comprar un manuscrit del
segle XVII de Hooke per 1’75 milions de dòlars. Hi contenia 500
pàgines de notes escrites durant les reunions de la Royal Society,
en les quals afirmava que Newton y Boyle l’havien robat les seves
idees.

I, la veritat, tenint en compte tot el
que s’ha dit, no em sorprendria.

Fonts:
GRIBBIN,
John
(2005).
Historia de la Ciencia.
Barcelona: Crítica.

PICKOVER,
Clifford A.
(2009).
De Arquímedes a Hawking: las
leyes de la ciencia y sus descubridores.
Barcelona:
Crítica.

http://es.wikipedia.org/wiki/Robert_Hooke

En
anglès:
http://www.rod.beavon.clara.net/leonardo.htm
http://en.wikipedia.org/wiki/Robert_Hooke

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.