Por qué la Teoria de la Evolución es verdadera, de Jerry A. Coyne

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



Vaig trobar aquest llibre casualment a
la biblioteca. No n’esperava gran cosa, però a mesura que el llegia,
va esdevenir interessant i no vaig poder deixar de llegir fins a
acabar-lo. Us faig l’habitual resum, però tingueu clar que té
moltíssims detalls i curiositats, i és impossible parlar-ne de tots
en un article.

[@more@]
L’autor comença
explicant tot el traüt que va haver quan certs pares volien que
s’ensenyés creacionisme a les classes de biologia als seus fills i
els judicis posteriors. Explica quin gran percentatge de la població
afirma "no creure" en la teoria de l’evolució.

No hi ha dubte
que la teoria de l’evolució de Darwin és imperfecta. Tanmateix, el
fet que una teoria científica no pugui explicar encara les
observacions, no pot utilitzar-se com a pretext per a colar a les
classes de ciència una hipòtesi alternativa no contrastable i
basada en la religió amb la intenció de distorsionar unes
proposicions científiques ben establertes (…)

Però la veritat
científica no la decideixen els jutges, ni els religiosos. Ni tan
sols els científics: la veritat científica la decideixen els fets
observables. Esclar que són els científics qui millor la defensen
(…)

L’evolució està
tan sòlidament establerta com qualsevol altre fet científic. No és
necessari convèncer-ne els científics. Però fora dels cercles
científics no passa el mateix. El problema és que l’evolució ens
diu quelcom de nosaltres mateixos que disgusta a molts que pensen que
som diferents de la resta de les espècies i que el nostre origen és
diví. La teoria de l’evolució ens diu que estem emparentats amb
certs animals, i no solament això, sinó que som el resultat de
forces evolutives cegues i impersonals. En resum: no som especials
(…)

Dir que
s’ensenyi creacionisme a les classes de ciència és com demanar que
a les facultats de medicina s’ensenyi xamanisme o que a les classes
de psicologia s’ensenyi astrologia com a alternativa de la conducta
humana (…)

Hi ha una
proposició que se sent moltes vegades: l’evolució no és més que
una teoria. Això ho han arribat a dir personatges tan famosos i de
tant poder com Ronald Reagan. El 1980, aquest ex-president dels EUA,
durant la campanya presidencial i davant d’un grup evangèlic de
Texas, va dir: "Bé, és una teoria. Només és una teoria
científica, i durant els darrers anys ha estat desafiada en el món
de la ciència, i la comunitat científica ja no creu que sigui tan
infal·lible com es pensava en altres temps". Aquí, la paraula
clau és "només", que intenta dir que és tan sols una
especulació, i molt probablement errònia. Res més lluny de la
realitat (…)

És important
comprendre que existeix una diferència real entre el que un
esperaria trobar si els organismes estiguessin dissenyats de manera
conscient o si, per contra, són el resultat d’un procés de selecció
natural. Recordem que la dita selecció natural no és un mestre
enginyer, sinó més bé un potiner. No produeix una perfecció
absoluta pel que fa al disseny, sinó que més aviat fa el que pot
amb allò que té a mà. No sembla molt intel·ligent, d’altra banda,
dissenyar milions d’espècies destinades a extingir-se i ser
reemplaçades per altres que, majoritàriament, també acabaran
extingides (…)

La primera passa és l’ordenació de
les espècies. Si tenim, per exemple, un munt de capses de llumins
diferents per a ordenar-les, ho podem fer per la mida, els colors,
l’antiguitat, el país de procedència, etc. Si moltes persones
diferents en fessin les ordenacions, les farien amb criteris, de ben
segur, diferents. Però si ens proposem ordenar les espècies, ho
farem segons un patró de semblances d’una sèrie de trets. Allò
curiós, aquí, és que diferents biòlegs van fer les ordenacions
idèntiques de forma independent.

Ningú no sabia per què això
era així fins que Darwin va mostrar que aqueixa disposició
jeràrquica era justament el que predeia la teoria de l’evolució.
Els organismes amb avantpassats comuns comparteixen molts caràcters
mentre que els que comparteixen avantpassats comuns més llunyans són
més diferents.

Avui tenim una arma molt més poderosa
de classificació, i és mitjançant l’ADN. El mètode es basa que
com més estretament emparentades siguin dues espècies, és a dir,
tinguin avantpassats comuns més recents, han de tenir l’ADN més
semblant.

Quan Darwin va escriure L’origen de
les espècies
, la majoria de científics occidentals, i gairebé
de tota la resta del món, eren creacionistes. La majoria pensava que
les espècies havien estat creades més o menys en la seva forma
actual, que havien estat dissenyades per un creador omnipotent i que
no havien canviat des de llavors. L’obra de Darwin mostrava
observacions i proves empíriques que no tan sols donaven suport a la
teoria de l’evolució, sinó que refutaven les del creacionisme.

A més a més de prediccions, el
darwinisme pot trobar suport en el que es pot denominar
"retrodiccions". Són fets i dades que no prediuen
necessàriament la teoria de l’evolució, però que només
adquireixen sentit quan se la té en compte. Per exemple, els patrons
de distribució d’espècies sobre la Terra, les peculiaritats del
desenvolupament embrionari i l’existència de caràcters vestigials
sense funció (almenys, sense funció aparent).

Explica com és de difícil que es
formi un fòssil i que el registre no és que estigui incomplet, sinó
que és més aviat escàs. El nombre total d’espècies que en algun
moment han viscut a la Terra s’estima en uns 17 milions. I això és
una subestimació, ja que actualment hi viuen, almenys, uns 10
milions. Hem descobert al voltant de 250.000 espècies distintes de
fòssils, així que podem estimar que tenim entre el 0’1% i l’1% de
la història de la vida. Tot i així, amb el poc que tenim, ja n’hi
ha per a fer-se una idea.

Parla dels anells de creixement d’una
espècie de corals en els quals les marees, d’una banda, deixaven una
petjada i, d’altra banda, cada any en deixava una altra. Es confirma
en alguns fòssils del dit coral que un any durava 400 dies (la Terra
girava més de pressa i els dies duraven 21’9 hores). D’aquesta
manera, a més a més, podem comparar "l’edat de la marea"
amb "l’edat radiomètrica". I hi coincideixen.

La teoria de l’evolució també ha fet
prediccions. Potser la més espectacular fou la d’anticipar
l’existència de fòssils de marsupials a l’Antàrtida. També s’han
trobat baules perdudes entre espècies, predites també per
l’evolució, tot i que no sempre és trivial deduir quines havien
d’ésser les característiques de l’animal. No sempre és un animal
intermedi entre els dos.

Per exemple, la baula entre els rèptils
i les aus és un dinosaure. Però també se n’han descobert altres.
Els entomòlegs havien conjecturat que les formigues havien d’haver
evolucionat d’unes vespes no socials. I no hi havia evidències fins
que el 1967, E.O. Wilson i els seus col·laboradors van trobar,
preservada en ambre, una formiga "transicional" que posseïa
el catàleg quasi complet de caràcters de formiga i de vespa que els
entomòlegs havien predit. De manera semblant, des de feia molt de
temps, se suposava que les serps havien evolucionat a partir de
rèptils amb aspecte de llangardaixos que van perdre les potes, ja
que els rèptils apareixen al registre fòssil molt abans que les
serps. El 2006, uns paleontòlegs que excavaven a la Patagònia van
trobar el fòssil de serp més antic que es coneix, de fa 90 milions
d’anys. Tal com s’havia predit, presentava la cintura pèlvica petita
i les potes posteriors reduïdes.

També parla d’altres evidències,
com els òrgans
vestigials.
N’hi ha tants que ja de per si mereixen un article
propi; però n’hi ha de molt espectaculars, com el nervi laringi. És
un dels pitjors dissenys de la Natura. El tenen tots els mamífers i
és un nyap tan gros que sobreprèn quan se sap com és.

Però si tenim trets vestigials, hem de
trobar gens vestigials, ja que els gens no desapareixen de manera
immediata del genoma: l’evolució evita la seva acció
desactivant-los, però no expulsant-los. Un gen que no funciona
s’anomena pseudogèn i totes les espècies en tenen. El més famós
és el GLO, anomenat així perquè entre altres espècies posseeix un
enzim anomenat (agafeu-vos fort) L-gulano-gamma-lactona oxidasa.
Aquest enzim s’utilitza en la síntesi de la vitamina C, a partir del
sucre simple glucosa. La vitamina C és essencial per al metabolisme
i pràcticament tots els mamífers disposen de vies metabòliques per
a fabricar-la.

La síntesis de vitamina C, a partir de
la glucosa, és una seqüència de quatre passes, cadascun d’ells
promogut per un gen distint. Els primats i cobais encara posseïm els
gens per a les tres primeres passes, però el darrer, que requereix
l’enzim GLO, no podem realitzar-lo perquè tenim el gen desactivat
per una mutació. La desactivació dels primats és igual en tots,
però la desactivació dels cobais és diferent, ja que es produeix
de forma independent.

També parla de les proves
biogeogràfiques
. Posa com a exemple la fauna i la flora que
podem trobar a l’arxipèlag
Juan Fernández.
Són, potser, les illes més famoses pel seu
aïllament. Compta amb quatre petits trossos de terra amb una
superfície d’uns 100 quilòmetres quadrats situats a uns 600
quilòmetres a l’oest de Xile. Va ser a una d’aquestes illes on va
transcórrer la solitària vida de nàufrag d’Alexander Selkirk,
l’autèntic Robinson Crusoe. Doncs bé, fa un estudi dels animals
trobats en aquestes illes i existeixen, efectivament, tots els que
anticiparia la teoria de l’evolució.

I curiosament, els que defensen el
creacionisme i la història de l’arca de Noè s’enfronten a preguntes
que no responen. Se suposa que tots els animals vius es consideren
descendents d’aquells que Noè va portar a bord de la seva arca. Se
suposa també, que va quedar varada a prop del Mont Ararat, al
llevant de Turquia. Com se’n van sortir els cangurs i els cucs de
terra gegants per a creuar els oceans i arribar a la seva llar
actual, a Austràlia? Per no dir com es van poder barrejar en una
arca lleons i antílops junts. Fins i tot els més recalcitrants
naturalistes, a mesura que van anar descobrint-se noves espècies de
plantes i animals, es van adonar que cap barca podia contenir-les
totes. I per si fos poc, la quantitat d’aigua i aliments per a
mantenir-los vius.

Hi ha espècies distintes que
acompleixen papers molt semblants, com els mamífers marsupials (que
actualment es troben sobretot a Austràlia) i els mamífers
placentaris. Els dos grups tenen important diferències anatòmiques,
sobretot, en el seu sistema reproductor. Mentre que gairebé tots els
marsupials tenen bossa, el marsupi, i pareixen cries molt poc
desenvolupades; els placentaris posseeixen placentes que permeten que
les cries neixin amb un grau de desenvolupament molt més avançat.

Però encara que tingui aquesta
diferència tan important, també presenten semblances sorprenents.
Hi ha talps marsupials d’aspecte i comportament gairebé idèntic al
dels placentaris, ratolins marsupials que s’assemblen també als
placentaris; el petaure de sucre planeja d’arbre en arbre de la
mateixa manera que els esquirols voladors, i hi ha numbats que fan
exactament el mateix que els óssos formiguers sud-americans.

Aquest procés està molt ben descrit i
s’anomena "evolució convergent", i té una explicació
molt raonable. Les espècies que viuen a hàbitats semblants estan
sotmesos a pressions de selecció semblants, així que l’evolució
els ha portat a desenvolupar adaptacions semblants. Però no han
sortit del no res, sinó que tenen una ascendència diferent. Si un
sobreviu i es reprodueix millor perquè excava túnels sota el sòl,
la selecció natural li reduirà els ulls i el proveirà de llargues
urpes excavadores, independentment que es tracti d’un placentari o un
marsupial.

I si, realment, haguessin estat creats,
per què produir animals tan fonamentalment diferents amb
comportaments tan semblants? Un altre caprici del creador?

En fi. No seguiré, perquè ja m’he
estès massa, però sapigueu que les notes que pres d’aquest llibres
donen per a omplir tres articles com els que acostumo a fer
habitualment. Un llibre interessantíssim, apte i recomanat per a
tots els públics. Un llibre del qual realment s’aprèn i molt amè,
fàcil de llegir, amb un llenguatge molt planer… Què més es pot
demanar?

Portada del llibre

Títol: "Por què la Teoría de la Evolución es
verdadera"
Autor: Jerry A. Coyne

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.