Desemmascaradors

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



Alguns personatges, als qual els agrada parlar del
més enllà i coses similars (n’hi ha que parlen "d’altres
dimensions que la ciència no pot arribar a comprendre"), diuen
als científics que no s’hi fiquin. Vaja, que es limitin a parlar
d’electrons i coses així, però que en les seves coses no tenen res
a pelar. Doncs no. Em sap greu. Si hi ha un paper que també
exerceixen (exercim, si m’ho permeteu) els científics és el de
desemmascaradors. Avui us vull parlar de tres exemples en què
famosos científics van exercir com a tals i, de passada, parlar-vos
d’alguns detalls de la seva vida.

[@more@]
I no és que hagin de ser els
millors en aquests assumptes. Alguns "paranormalistes" són
prou hàbils, com els mags, per a ensarronar, fins i tot, a molts
científics. És per això que moltes vegades, els desemmasacaradors
més hàbils no són precisament científics, sinó altres mags.
Aquesta és la raó per la qual els espiritistes i mèdiums més
famosos solen donar tota classe d’excuses i rebutgen pujar a
l’escenari si s’assabenten que la primera fila està plena de mags
professionals.

I és que no hem d’empassar-nos les coses sense més
ni més. De vegades, quan quelcom sembla meravellosament possible, hi
ha qui diu que "això ja es veurà en el futur", i aplica
la Tercera Llei
de Clarke
que diu que qualsevol tecnologia prou avançada és
indistingible de la màgia
. Però compte, aquesta llei no
funciona a la inversa. És a dir, de "qualsevol tecnologia prou
avançada és indistingible de la màgia" no s’infereix que
"qualsevol afirmació màgica que pugui fer qualsevol en
qualsevol moment és indistingible d’un avenç tecnològic futur".
Sí, és cert que hi ha hagut ocasions en què escèptics autoritzats
s’han equivocat estrepitosament, però és molt més gran el nombre
d’afirmacions màgiques que mai no s’han complert.

Anem amb el primer cas: David Brewster.

Si has estudiat òptica, tard o d’hora hauràs fet
una pràctica amb l’angle
de Brewster
. Nascut el 1781, va ser llicenciat per a exercir el
seu ministeri a l’Església d’Escòcia, però el seu període al
púlpit va ser molt breu: la primera vegada que hi va pujar i va
veure tota la congregació amb la mirada fixa en ell, es va esverar
tant que se’n va prometre no dedicar-s’hi mai més. Va ser un mal dia
per a l’Església Nacional d’Escòcia, però un gran dia per a la
ciència.

Va investigar la polarització, la reflexió i
l’absorció de la llum. Va construir rellotges de sol, microscopis i
telescopis. Els seus ingressos depenien de la seva destresa com a
corrector editorial. Es va casar amb Juliet McPherson i va ser una
unió feliç que va durar 40 anys i va donar 5 fills. Quan va morir
Juliet, es va casar amb Jane Purnell, als 74 anys d’edat, amb qui va
tenir una filla.

Va ser l’inventor del calidoscopi. Cozy Baker,
fundador de la Brewster Kaleidoscope Society, va escriure:

El seu calidoscopi va suscitar una expectació
inaudita. Un fervor universal per l’instrument es va apoderar de
totes les classes, des de les més baixes fins a les més altes, des
de les més ignorants fins a les més cultes, i tota persona sentia,
i més encara, expressava que un nou plaer s’havia afegit a la seva
existència.

Va obtenir una patent pel seu invent, però per una
errada en el procés de registre no va obtenir remuneració per ell.
Quan la persona que va col·locar per a fabricar els artefactes els
va mostrar a uns òptics de Londres per a poder-los fer una comanda,
la idea bàsica va deixar de ser un secret. En tres mesos s’havien
venut a França i Anglaterra més de 200.000 calidoscopis.

Una altra invenció de Brewster va ser
l’estereoscopi lenticular. S’utilitzava per a crear la il·lusió
d’un objecte tridimensional. Es tractava d’una capsa tancada que
podia obrir-se per tots els costats perquè entrés la llum i hi
disposava de dues lents ajustables. Quan va fer arribar algunes
mostres a la Gran Exposició de Crystal Palace, el 1851, la reina
Victòria va quedar tan fascinada que va desencadenar una altra moda.

Les seves investigacions van permetre millorar el
sistema britànic de fars per a la navegació. Tot i que Fresnel
també hi havia treballat, Brewster va insistir que s’hi adoptessin.

A la dècada de 1820, es va interessar pels colors
de l’espectre. Newton havia proposat l’existència de 7 colors. Uns
altres investigadors deien que el groc era simplement una combinació
de vermell i verd. Brewster va demostrar que el groc era un color
independent.

Va publicar més de 2.000 articles.

Doncs bé, el 1851, Brewster va rebre l’encàrrec
d’estudiar el mèdium escocès Daniel
Dunglas Home
qui, presumptament, havia demostrat tot tipus
d’estranys fenòmens i sons durant una séance.
Brewster va destapar l’engany en una carta al Morning Advertiser,
en la qual denunciava l’espiritisme i afegia: "Vaig veure prou
per a convèncer-me que [els efectes de la séance] podien produir-se
amb peus i mans".

A la carta li va seguir un encès debat als diaris.
En resposta a una enfurismada carta d’opinió que el contradeia,
Brewster va replicar que no li havia estat permès mirar sota la
taula i que abans de pensar que els esperits produeixen sons,
prefereixo conjecturar que aquells tusts els produïa el senyor Home
amb els dits dels peus, i en lloc de pensar que els esperits elevaven
la taula, aventuraré que ho feia el senyor Home amb els seus peus,
que sempre hi eren per sota
.

Anem amb el segon cas: Irving Langmuir (un crac, a
qui vaig dedicar al seu dia un
article)
.

Langmuir va ser premi Nobel de Química el 1932.
Havia llegit alguna cosa de l’obra de J.B. Rhine, sobre la percepció
extrasensorial. Es va sentir fascinat pel que ell anomenava "ciència
patològica": la ciència de les coses que no són així. Els
qui ho practicaven, deia, no eren deshonestos, "sinó que
simplement aconseguien enganyar-se a si mateixos". Deia que en
aquests casos les evidències sempre semblen estar al llindar mateix
de la detecció. Si llancem una moneda a l’aire moltes vegades i surt
un 51% de cares, en lloc del 50%, el resultat bé pot ser per un
defecte en la fabricació de la moneda, o bé algú pot pensar que té
un efecte mental significatiu sobre ella. En conseqüència, els
postulats científics que es basen en petites diferències
estadístiques tenen sempre poc pes.

Tanmateix, si l’índex d’encerts en el cas de la
moneda llançada a l’aire fos realment més gran que l’atribuïble a
l’atzar, independentment de com fos de petita la diferència, es
tractaria d’un resultat profundament important, ja que ens obligaria
a reexaminar completament tots els nostres pressupostos, amb els
quals funciona el món.

Una altra característica de la ciència patològica,
deia Langmuir, és que no sembla haver cap manera d’amplificar la
magnitud del suposat efecte. Per exemple, per a sentir un so amb més
claredat durant una festa, un s’atansa a la font, però en el cas de
la percepció extrasensorial no sembla importar ni la distància ni
el temps.

Langmuir va anar a visitar Rhine per a explicar-li
tots aquests detalls. Per a la seva sorpresa, Rhine va semblar que no
s’immutava, fins i tot el va invitar a publicar-ho. Es va mostrar,
d’altra banda, força disposat a ensenyar-li com ho feia i analitzava
els seus experiments.

Durant anys, Rhine havia emprat una baralla amb cinc
cartes i en cada prova es demanava al subjecte que imaginés la
identitat de 25 cartes. Com a mitjana, tocaria esperar una carta
correcta el 20% de les vegades. En unes ocasions seria una puntuació
superior i en altres inferior, però la mitjana havia de ser aquest
20% aproximadament. Rhine deia que havia aconseguit una mitjana
superior a allò que pertoca a l’atzar.

Però Langmuir es va quedar astorat en descobrir que
Rhine havia exclòs resultats obtinguts per aquelles persones de les
quals sospitava que identificaven una carta incorrecta
deliberadament. Creia que les persones a les quals no queia bé, ho
feien a propòsit per a perjudicar-lo. I com distingia a aquestes
persones? Doncs perquè la seva puntuació era massa baixa.

Quan Langmuir va intentar explicar el punt feble a
un periodista, aquest va ser incapaç de seguir els seus arguments.
El que sí que va escriure és que un famós Premi Nobel estava
investigant la percepció extrasensorial.

Tercer cas: Franklin i Lavoisier.

Franz Mesmer va ser un metge vienès que pensava que
les posicions dels planetes influïen en la salut humana, i que va
quedar seduït per les meravelles de l’electricitat i el magnetisme.
Atenia a la noblesa francesa en declivi, en vespres de la Revolució.
Es reunien en una habitació fosca, i Mesmer, vestit amb una túnica
daurada de seda florejada i fent brandar una vareta màgica, feia
seure els seus pacients al voltant d’una cisterna amb una solució
d’àcid sulfúric. El magnetitzador i els seus joves ajudants miraven
els pacients fixament als ulls i els fregaven el cos. Ells s’agafaven
a unes barres de ferro que sobresortien de la solució o es donaven
la mà. En un frenesí contagiós, es guarien aristòcrates a tort i
a dret, especialment dones joves.

Va causar sensació. Ell ho anomenava "magnetisme
animal". Tanmateix, com perjudicava el negoci dels practicants
d’una medicina més convencional, els metges francesos van pressionar
el rei Lluís XVI perquè prengués enèrgiques mesures contra ell.
Mesmer, deien, era una amenaça per a la salut pública… i per a
les seves butxaques, ja que els estava prenent els seus clients més
benestants. L’Acadèmia Francesa de les Ciències va nomenar una
comissió que incloïa el químic pioner, Antoine Lavoisier, i el
diplomàtic americà i expert en electricitat, Benjamin Franklin (com
a curiositat també incloïa Joseph
Ignace Guillotin
, us sona aquest cognom?).

Van dissenyar una sèrie d’enginyoses proves en les
quals a alguns subjectes se’ls va fer creure que estaven rebent el
tractament de Mesmer, quan en realitat no era així, mentre que
altres van rebre el tractament sense saber-ho. Els resultats van
establir, més enllà de tot dubte, que els efectes del "mesmerisme"
eren conseqüència únicament del poder de la suggestió. La
conclusió de la comissió va ser que les curacions, si n’hi havia,
estaven en la ment del que les esperava. La reputació de Mesmer va
quedar destruïda i va haver de retirar-se a Àustria. Tot i així,
ni ell ni els seus seguidors es van deixar desanimar. Un d’ells
preconitzava més tard la següent actitud per a obtenir els millors
resultats:

Oblida durant una estona tots els teus
coneixements de física… Allunya de la teva ment qualsevol objecció
que se t’acudeixi… No raonis durant un període de sis setmanes…
Sigues molt crèdul, molt perseverant, refusa tota l’experiència
passada i no escoltes la raó.

I com diu Carl Sagan:

Ah, sí, i un consell final: Mai no magnetitzes
davant de persones preguntaires.

Fonts:
DAWKINS, Richard.
(2000).
Destejiendo el Arco Iris: Ciencia, ilusión i el
deseo de sombrero
. Barcelona:
Tusquets Editores

PICKOVER, Clifford A. (2009).
De Arquímedes a Hawking: Las leyes de la ciencia y sus
descubridores.
Barcelona:
Crítica

PARK, Robert L. (2001).
Ciencia o vudú. Barcelona:
Grijalbo

SAGAN, Carl (2005).
El mundo y sus demonios: la ciencia como una luz en la
oscuridad
. Barcelona: Planeta

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.