[LLIBRE] Objetivo: la Luna

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook



No estava molt convençut a l’hora de
començar aquest llibre: pensava que, pel contingut, es faria pesat.
Però quan vaig començar a llegir-lo, em va enganxar. El llibre es
fa amè perquè va intercalant capítols sobre la vida dels
astronautes amb altres sobre la missió, i amb altres sobre el
context social i polític del moment. Us en faig els cinc cèntims
habituals.
[@more@]

Amb 15 anys,
Neil Armstrong passava molt de temps al costat d’altres nens a Port
Koneta, l’aeròdrom de la seva ciutat. Va estalviar diners i va poder
pagar-se les lliçons de vol, que es va prendre amb tant d’entusiasme
que va aprovar l’examen l’any següent, amb 16. Vaja, que va treure
el carnet de vol abans que el de conductor. I com havia de ser, va
estudiar enginyeria aeronàutica. Com tampoc no podia pagar-s’ho, es
va allistar a la Marina. Va participar a la guerra de Corea com a
pilot i va haver d’ejectar-se després de topar amb uns cables
antiaeris i aguantar al seu avió fins a Corea del Sud. D’haver-se
ejectat abans, hagués caigut en territori hostil i, de ben segur, no
hi hauria tornat.

La contractació d’astronautes era dura
per als candidats. Se’ls abocava aigua freda en una orella, se’ls
prenia la pressió del globus ocular, se’ls examinaven trenta
centímetres d’intestí amb una "anguila d’acer" rectal.
Collins afirmava que "no tenia ni un forat sa". També
explica que va haver de plantejar-se què dir al psiquiatra que
l’avaluava, quan li va dir que havia de descriure un full en blanc.
No sabia què dir, si coses com una gran lluna blanca, o el dibuix
del papa i la mama, amb el papa una mica més gran que la mama.

Portar un coet a la lluna no és
senzill. No s’hi val apuntar on és i anar allà directament. La
lluna és un objecte mòbil, que viatja a 3.679 quilòmetres per hora
i que orbita al voltant de la terra en un període de 27 dies. Així
que se l’ha de dirigir no on hi és, sinó on es calcula que hi serà.
I no és cosa fàcil. El 1962, la NASA va llançar la Ranger 3 per a
examinar la superfície lunar, però es van equivocar de 41.000
quilòmetres; i la Ranger 5 es va equivocar de 850.

Durant un vol espacial, el director de
vol té autoritat absoluta. Clar i català: és Déu. Les seves
decisions durant un vol espacial són llei i els executius només
podien passar per sobre d’ell acomiadant-lo. Minuts abans de
l’enlairament de l’Apollo XI, un alt càrrec, anomenat Kraft (qui
anteriorment havia estat també director de vol), feia massa
preguntes molestes al director de vol. Finalment, li va dir (tingueu
en compte que era el seu cap):

– Chris, si no et calmes,
t’hauré de demanar que surtis de la sala. M’estàs posant nerviós.

Amb aquesta amenaça, Kraft va aixecar
els polzes de les seves mans i va seure a la seva cadira. Ningú no
discutia amb el director de vol.

Com durant la major part del vol el
vehicle estava exposat al Sol, per la part que hi estava exposada
corria el risc d’escalfar-se massa, ja que la temperatura podia
arribar als 120. D’altra banda, la part que no tocava el Sol podia
arribar a -120. Per això, feien girar la nau suaument, completant
una revolució cada 20 minuts. A aquest mecanisme l’anomenaven
Control Tèrmic Passiu (PTC són les segles en anglès); però els
astronautes li deien "el mode barbacoa".

El sistema d’orientació no és el
mateix que utilitzen els pilots d’avió. Aquests últims utilitzen el
camp magnètic de la Terra, que proporciona un punt de referència
per a la brúixola, i l’altitud es pot mesurar com una distància
específica sobre el sòl. Però a l’espai, la brúixola no té
utilitat i l’altitud no es pot mesurar com una distància específica
sobre el sòl.

Per a això, la NASA va crear les seves
pròpies referències que anaven variant segons la fase de la missió.
Tenien 37 estrelles com a referència fixa. Quan una d’elles
s’identificava en els punts de mira d’un sextant, es pressionava un
botó, cosa que permetia a l’ordinador (la memòria del qual era de
36 quilobytes) calcular la seva posició, i alineava un sistema de
giroscopis. Però clar, amb el temps tendia a desviar-se i havien
d’ajustar-ho dues vegades al dia.

Les cèl·lules de combustible produïen
aigua potable. Però es produïa tanta, que la tripulació havia
d’abocar-la a l’espai. I havien de fer-ho amb cura, ja que abocar
coses a l’espai pot generar impulsos no desitjats. Un dispositiu
adossat a la pistola d’aigua estava dissenyat per a reduir l’hidrogen
de la mateixa, abans que se la beguessin; però no sempre era efectiu
i, de vegades, no aconseguia evitar la flatulència a la tripulació.
El problema va empitjorar tant, que Buzz va suggerir apagar els
propulsors "i fer el treball ells mateixos".

Les necessitats fisiològiques a
l’espai es converteixen en un enorme problema. Un astronauta ha de
pixar en una bossa mitjançant un dispositiu intercanviable per a
cada tripulant, codificat amb un color per a cada un. Però els
vessaments eren freqüents. Quan una bossa descarregava a l’exterior,
l’orina formava un vapor al voltant de la nau que centellejava a la
llum del Sol, com si s’hagués creat una nova constel·lació, amb la
qual cosa es dificultava la recerca de veritables estrelles. No es
podia, llavors, fer l’ajustament d’orientació de la nau.

I la defecació podia portar una hora
de temps, mentre que els col·legues, a dos metres de distància,
podien reflexionar sobre el sentit de la vida. Es posaven una bossa
molt ajustada, es netejaven amb uns mocadors de paper i s’afegia un
germicida per a evitar el creixement de bacteris. Una vegada
segellada, l’astronauta havia de friccionar-la per a assolir el grau
"d’estabilització" dels excrements desitjat.

Però sempre havia pèrdues i les
pudors eren difícils de controlar. Jim Lovell va dir, després del
vol Geminis VII, que era com "passar 14 dies a un lavabo
d’homes".

També a la primera missió Apollo, que
anava a passar pels cinturons de Van Allen, Frank Borman va caure
sobtadament malalt. Després de vomitar i patir diarrea, van quedar
partícules de vòmit i femtes surant per la cabina. Anders i Lovell
van haver d’anar-ne darrere, amb tovalloletes de paper. S’havia
descobert el mal de l’espai. Els fluids de l’oïda interna s’agiten
en totes les direccions i en algunes persones provoca aquests
trastorns.

També parla del secretisme amb què
els russos portaven a terme les seves missions. El cosmonauta
Vladimir Komarov s’enlairava el 1967, i iniciava el primer vol
orbital tripulat de l’URSS durant dos anys. Tan secret era, que va
agafar per sorpresa la seva dona, Valentina. La nau en què volava,
la Soyuz 1, aviat va experimentar problemes tècnics i, quan es va
fer evident que no sobreviuria a la re-entrada, la van trucar a corre
cuita perquè anés al centre de control i s’acomiadés del seu
marit. Després d’entrar a l’atmosfera, els paracaigudes de la Soyuz
1 no es van obrir. Komarov va obtenir el poc envejable honor de
convertir-se en el primer home mort durant una missió.

Tres dies abans dels llançament de
l’Apollo VIII, Jerry Lederer va dir que tenia 5,6 milions de parts tècniques i que, fins i tot, si tot funcionava
correctament, al 99,9% de fiabilitat, podien esperar 5.600 defectes.

Un fill adolescent de Frank Borman va
dir a la seva mare: "Saps? El pare té sort, pot triar de quina
manera morirà. Tu i jo no tindrem aquest privilegi".

Explica com, quan Buzz es va assabentar
que aniria a la Lluna, estava pletòric. Però havia d’emmascarar la
seva emoció per tal de fer veure que no passava res. El cas graciós
és com li ho va dir a la seva muller. La rentadora dels Aldrin
s’havia espatllat i, de tornada a la bugaderia, l’astronauta
explicava que "li vaig dir a la meva dona que aterraria a la
Lluna mentre conduïa un cotxe ple de roba mullada". Diu que la
dona va reaccionar "mig histèrica, en part per orgull, però
sobretot per por".

Explica com es va demanar al periodista
i redactor de discursos, Villiam Safire, que preparés un discurs per
a Nixon en cas que ocorregués un desastre en la missió. En aquest
cas, Nixon hauria dit:

"El destí ha decretat que els
homes que van anar a la Lluna a explorar en pau, descansin allà en
pau".

Fins i tot va esbossar propostes sobre
el protocol que se seguiria, així com els mateixos procediments d’un
funeral en la mar.

Les esposes dels astronautes ho
passaven malament. Segons Joan Aldrin (esposa de Buzz), el seu
treball era "portar la casa, tenir cura dels nens i no fer
preguntes". En assabentar-se que el seu marit aniria a la Lluna,
com hem explicat abans, va escriure al seu diari: "Desitjaria
que fos un conductor de camions, un fuster, un científic; el que fos
menys el que és. Vull que faci el que vulgui, però no vull que ho
faci".

I clar, els reporters van aprofitar per
a fer preguntes als seus fills. Al fill de Michael, de sis anys
d’edat, li van preguntar si el seu pare anava a passar a la Història.
Va respondre: "Sí, què és la Història?".

L’equip de terra estava sotmès a una
pressió elevada. Quan Kranz se’n va adonar, atès que era un equip
d’una mitjana d’uns 26 anys d’edat, i alguns tot just sortien de la
Universitat, se’ls hi va adreçar de forma interna, deixant fora de
joc als capitostos. El discurs li va rajar de manera espontània, i
va acabar dient-los que fossin quines fossin les decisions que
prenguessin, ell els faria costat perquè "hem entrat a aquesta
sala com un equip i sortirem com un equip".

Explica com el mateix Buzz va aprofitar
un retolador per a moure un disjuntor que s’havia espatllat
anteriorment. Si no haguessin pogut tancar el circuit, haurien hagut
d’improvisar mètodes més complexes, ja que era el que permetia
passar l’alimentació elèctrica al motor.

Per a quan entressin a l’atmosfera, la
seva velocitat seria de 40.200 quilòmetres per hora. Si entraven en
un angle massa pronunciat, s’abrusarien; si massa superficial,
sortirien rebotats de l’atmosfera en una trajectòria que els
portaria de tornada a l’espai. La zona adient tenia uns 74
quilòmetres d’amplada. Vaja, que si la Terra fos de la mida d’una
pilota de futbol, el corredor d’entrada seria una mica més gros que
la vora d’un full de paper.

Llegint el llibre, un es queda parat de
la quantitat de perills que comportava aquesta missió. Un error més
gros del normal hauria significat la mort gairebé segura d’algun
d’ells.

I no vull deixar passar allò que va
pensar Buzz mentre veia la Terra des de lluny:

La Terra (…) tenia un aspecte quasi
benigne. Intel·lectualment, un podia ser conscient que es feien
guerres, però emocionalment era impossible entendre aquestes coses.

Tornava a sorgir la idea que les
guerres es plantegen, generalment, per a controlar un territori o per
disputes frontereres; des de l’espai, les fronteres arbitràries
establertes a la Terra no poden veure’s.

Portada del llibre

Títol: "Objetivo: la luna"
Autor:
Dan Parry

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.