Carta de Henry Bethe

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Algunes de les històries de la ciència més
boniques són aquelles que involucren un geni apassionat i un nen a
qui se li està despertant la curiositat Per què la ciència i els
científics no van ser capaços d’arribar-nos al cor? Doncs bé, quan
va morir Richard Feynman (el recordeu? Aquell que va ser Premi Nobel
i declarat deficient mental per l’exèrcit dels EUA), Henry Bethe,
fill de Hans
Bethe
, va escriure una carta a la Sra. Feynman en la qual li
contava un bonic record.
[@more@]

 

Benvolguda Sra. Feynman:

No ens hem trobat, em sembla,
amb prou freqüència perquè cap dels dos hagi pogut arrelar a la
memòria conscient de l’altre. Li prego, doncs, que perdoni qualsevol
impertinència, però no podria deixar passar desapercebuda la mort
de Richard, ni l’oportunitat d’afegir al seu el meu sentiment de
pèrdua.

Dick (el nom de fonts de
Feynman) va ser el millor, i el meu favorit, dels diversos "oncles"
que van poblar la meva infantesa. Durant la seva estada a Cornell ens
visitava sovint i sempre era benvingut a casa nostra, sempre se’l
podia arrabassar de la conversa amb els pares i amb altres adults per
a fer-lo malbaratar la seva atenció amb els infants. Va ser, ensems,
un gran company de jocs amb nosaltres i un mestre, que, fins i tot
llavors, ens va obrir els ulls al món que ens envoltava.

El meu record favorit és
quan tenia jo vuit o nou anys. Hi era assegut entre Dick i ma mare,
esperant que el distingit naturalista Konrad
Lorenz
, fes una xerrada. Estava jo inquiet i impacient, com els
passa a tots els nens quan els manen estar-se quietets al seu seient;
aleshores Dick es va tombar cap a mi i va dir:

Sabies
que hi ha el doble de nombres que de nombres?
No,
no n’hi ha!.
Jo tenia una actitud defensiva dels meus sabers, com tots els
joves.
Sí,
sí que n’hi ha; t’ho demostraré. Digues un nombre.
Un
milió. Un
nombre gros per a començar.
Dos
milions.
Cinquanta-quatre.

Vaig dir uns deu nombres més
i, cada vegada, Dick em va cantar un nombre que era el doble de gran.
Per fi es va fer la llum.

Ja
veig. Aleshores també hi ha tres vegades més nombres que
nombres.
Demostra-ho
va dir l’oncle Dick.

Ell va dir un nombre, i jo en
vaig dir un altre tres vegades més gran. Va provar amb un altre. Ho
vaig tornar a fer. I una altra més. Llavors va dir una xifra massa
complicada per a poder-la multiplicar mentalment.

Tres
vegades aquestavaig
dir jo.
Així
doncs, hi ha un nombre més gran que la resta?
va preguntar.
No
vaig replicar–.
Perquè per a cada nombre n’hi ha un altre que és dues vegades més
gran, un altre que és tres vegades més gran. Fins i tot, n’hi ha un
que és un milió de vegades més gran.
Exactament.
I aquesta noció de creixement sense límit, que no hi ha un nombre
més gran que tots, es diu infinit.

En aquest punt va arribar
Lorenz, i vam callar per a escoltar-lo.

Quan Dick va marxar de
Cornell vaig deixar de veure’l sovint. Però em va deixar brillant
records, la noció d’infinitud i noves formes d’aprehendre el món.
El vaig estimar amb molt d’afecte.

Sincerament seu,

Henry Bethe.

Font:
Feynman, Richard
(1990).
¿Qué te importa lo que piensen los demás?
Madrid: Alianza Editorial.

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.