Racisme

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Abans de començar: agrair Shora
per la seva sempre inestimable ajuda. Moltes gràcies.

El prejudici no necessita arguments ni atén
a raons; perquè si no, no seria prejudici.

Amb aquesta frase, en el llibre
que us vaig comentar en
l’article
passat
, el seu autor ens parlava d’una de les
raons que al llarg de la història de la humanitat ha ocasionat més
patiment que totes les epidèmies i catàstrofes naturals juntes.
Parlo del racisme. Encara avui justifica tot tipus d’injustícies,
adés en forma d’agressions explícites, adés en formes més
dissimulades. I és que per a ser racista no calen molts arguments.

[@more@]
Quan un poble
comença a creure que el color de la pell o la forma del nas
garanteixen la seva superioritat està cavant la seva mateixa tomba.
A la dècada de 1930, els nord-americans consideraven que els
japonesos fabricaven joguines barates, ventalls de paper, etc. Els
enginyers nord-americans deien que el Japó mai no atraparia les
superpotències, especialment a ells, i que només fabricarien
imitacions. Cinquanta anys més tard, les importacions d’automòbils
japonesos competirien fortament amb Detroit; i no parlem de les
càmeres, rellotges digitals, televisions, etc.

Molts creuen que l’Àfrica negra no té
les aptituds necessàries per a fer el mateix. I el que és més
irònic: els japonesos pensen igual. Una vegada, el primer ministre
japonès va atribuir públicament la decadència dels EUA a la
presència de massa individus de llinatge africà.

El tema estrella del racisme ha sigut
el color de la pell: blancs i negres. El color de la pell humana és
degut a la presència de melanina. La seva funció consisteix a
protegir les capes cutànies dels raigs ultraviolats irradiats pel
Sol. A nosaltres, els humans, la mancança de pèl a la pell ens
exposa a dos perills: les cremades amb les seves butllofes,
borradures i riscos d’infecció; i els diversos tipus de càncer de
pell. La melanina constitueix la primera barrera defensiva de
l’organisme. Com més pell morena, més quantitat de melanina i menys
risc de patir càncer. Això explica per què els percentatges més
grans de càncer de pell tenen lloc en països assolellats com
Austràlia, on les persones de pell clara, descendents dels europeus,
passen bona part de la seva vida a l’aire lliure amb robes lleugeres.
Les persones de pell molt fosca, poques vegades contrauen aquest
tipus de càncer. I quan ho fa, apareix en les parts del cos sense
pigment, com els palmells de les mans i els llavis.

Si tan avantatjós és, per què,
llavors no som tots negres? Doncs bé, resulta que la llum del Sol
converteix en vitamina D els greixos de la dermis. I aquesta vitamina
acompleix un paper fonamental en l’absorció del calci. S’obté de
pocs aliments, principalment d’olis i fetges marins. Les poblacions
interiors es veuen obligades a dependre dels raigs del Sol. El color
de la pell específic d’una població humana representa una solució
de compromís entre els perills d’una radiació excessiva i els d’una
radiació insuficient. En algunes latituds, la pell segueix
l’estratègia del canvi de color. Vaja, que ens posem morenos.

Des de fa alguns anys, sabem que les
diferents variants d’un sol gen són responsables de la major part de
la variabilitat que veiem en el color de la pell i els cabells.
Aquest gen, anomenat MC1R ("receptor de l’hormona estimuladora
de la melanocortina"), intervé en el control dels nivells dels
diferents tipus de melanina. Un estudi mostrava que un percentatge
molt alt d’irlandesos i britànics que es cremen amb el sol i no es
bronzegen, presenten variacions en aquest gen; mentre que entre els
irlandesos i els britànics que es posen morenos, en lloc de
cremar-se, només un 4% presentaven variacions en MC1R. En aquest
estudi, cap africà presentava variacions en aquest gen: a l’Àfrica,
aquestes variants no són avantatjoses per a qui les té i no
aconsegueixen fixar-se en la població.

Però bé, ja que cerquem arguments per
a ser racista, cerquem-los bons: la quantitat de melanina està molt
bé, però també planteja problemes. Als EUA, per exemple, hi ha
persones negres els ulls, la boca i el nas de les quals són
indistingibles dels dels blancs; i també podem trobar blancs que
semblen més negroides que alguns negres. Als EUA no entenen per raça
el que determinen els gens d’una persona, sinó la categoria en la
qual van ser assignats als seus pares. Hi ha qui encasella els negres
quan els seus avantpassats es redueixen a un avi o un besavi, la qual
cosa origina el fenomen de blanc classificat com a "negre".
I per no parlar dels brasilers, que no determinen els tipus racials
amb 3 o 4 termes, sinó amb 300 o 400.

Al nord d’Àfrica viuen milions
de persones que tenen llavis prims, nas fi i cabells ondulats, però
amb un rostre que va del bru fosc al negre. Els nadius de l’Àfrica
meridional, com els !kung san, tenen els ulls amb
plec
epicàntic
, igual que la major part dels
asiàtics, rostre variable entre el bru clar i el bru fosc i cabells
molt rulls. A l’Índia existeixen persones amb els cabells llisos o
ondulats, rostre de bru a fosc negre, llavis prims i nas fi. A les
estepes de l’Àsia central, els plecs epicàntics estan associats a
cabells ondulats, considerable pilositat facial i corporal i rostre
clar. Faríem distincions pels trets facials i uniríem en un mateix
grup els !kung san amb els asiàtics per tenir els ulls amb plecs
epicàntics?

En fi, tampoc no ens serveix per a
justificar el racisme. Cerquem una altra raó. Diguem la distribució
de greix en el cos.

Quan es produeixen canvis en els
entorns, els individus han d’adaptar-s’hi, amb la qual cosa és
possible l’aparició de nous trets hereditaris. Els antropòlegs han
realitzat una sèrie de suggeriments plausibles, com la relació de
diferències racials amb la temperatura, humitat i altres factors
climatològics. És possible, per exemple, que els nassos llargs i
estrets dels europeus se seleccionessin per a escalfar l’aire,
extremament fred i humit, a la temperatura corporal abans que arribi
als pulmons. La constitució, generalment arrodonida i rabassuda,
dels esquimals pot ser, tal vegada, una adaptació al fred, com
anticipa la llei de Bergman, que diu que els animals que es troben
més a prop dels pols tendeixen a ser més grans que els de zones més
càlides (recordeu la famosa
llei
quadrat cúbica
), mentre que els cossos alts,
prims i d’extremitats llargues facilitarien l’evacuació del calor,
com anticipa la regla d’Allen. Per exemple, alguns dels descendents
dels africans del Nil són molt famosos per ser dels millors jugadors
de bàsquet del món.

Però bé, això no és quelcom
d’universal i pels trets visibles difícilment ens hi posarem
d’acord. Cerquem millor en trets no visibles, per exemple, els grups
de sang i el factor Rh. Per cert, que la caracterització dels grups
sanguinis és d’una importància bàsica en la nostra societat, pel
fet de les transfusions, i va ser una cortesia de l’impressionant
metge i químic austríac
Karl
Landsteiner
, qui es va emportar el Nobel de
Medicina el 1930.

A Europa, el grup 0 està en un
50-79% de la població, l’A en un 39-20% i el B en un 1-14%. A Àsia,
el grup 0 està en un 50-70%, l’A en un 15-25% i el B en un 15-25%. A
Amèrica i Oceania, el grup B amb prou feines existeix. I si anem a
poblacions més concretes, els indis navahos tenen un 83% de 0, un
17% d’A i un 0,4% de B (
més
dades
). El factor Rh es presenta al voltant
d’un 15% a Europa, és rar a l’Àfrica i a l’Àsia occidental, i
gairebé inexistent a l’Àsia oriental, amerindis i aborígens
australians.

Si entre el 10% i el 20% d’africans,
hindús i xinesos, igual que un 25% dels europeus, presenten el tipus
A, els agruparíeu en la mateixa raça? El 70%-80% dels escocesos de
pell clara presenten el tipus 0, a l’igual dels habitants de l’Àfrica
central de pell negra i els aborígens australians de pell bruna.
Agruparíem en una mateixa raça a escocesos i africans? No convenç,
no? Cerquem unes altres raons.

La lactosa, el famós sucre de la llet,
no és digerible fàcilment. La majoria dels humans, a mesura que
envelleixen, perden la capacitat de produir lactasa, que és l’enzim
que transforma la lactosa en sacarosa i galactosa, que són
digeribles. La lactosa ajuda els nens a digerir el calci present en
la llet. Els adults poden obtenir el calci a partir d’altres
aliments. Dèiem abans que la vitamina D la podem obtenir a través
dels raigs solars, però els nens depenen de la llet materna. La
contribució de la lactosa contraresta el problema que planteja no
ser un sucre simple i fàcilment digerible.

Fa uns 12.000 anys es van domesticar al
Pròxim Orient animals que es podien munyir. Per primera vegada, els
humans podien obtenir grans quantitats de llet i era un aliment que
no es podia menysprear. Però havia un problema: només aconseguien
digerir-lo quan el deixaven agrir-se o quan el transformaven en
iogurt o formatge, ja que la fermentació transforma la lactosa en
sacarosa, amb la qual cosa els adults no tenien la necessitat de
produir lactasa per a afegir la llet animal a la seva dieta.

La pèrdua de l’efecte de la lactasa
sobre l’absorció de calci no va tenir conseqüències en el seu èxit
reproductor, ja que aconseguien tota la vitamina D i el calci dels
raigs solars i les verdures. Això explica perfectament per què els
descendents dels vells llinatges ramaders, com els jueus, àrabs,
grecs, sudanesos i habitants de l’Àsia meridional pateixen molèsties
intestinals després d’haver pres un parell de gots de llet sense
fermentar. Només després que s’estengués la ramaderia lletera per
l’Europa del nord, la capacitat de produir lactasa en totes les edats
va començar a associar-se a l’èxit reproductor. Els pobles ramaders
del nord havien de viure sota un munt de roba per a protegir-se del
fred, amb la qual cosa els raigs solars no podien incidir molt en
ells per a obtenir vitamina D, i tampoc la podien obtenir dels peixos
i mamífers. I per si fos poc, no tenien verdures com a font
alternativa al calci.

En el termini d’uns 4.000 a 5.000 anys
el gen que controla la producció de lactasa en l’edat adulta es va
propagar a més del 90% dels individus de les poblacions ramaderes
d’Europa septentrional. Un aspecte curiós és que la Xina mai no va
acceptar els productes lactis, ja que consideraven que la llet és
una secreció repugnant i que beure un got de llet seria com beure un
got de saliva. Prop del 90% dels xinesos i dels pobles no ramaders de
l’Àsia oriental manquen de prou lactasa per a digerir la llet sense
fermentar.

Classifiquem les poblacions en funció
de la capacitat de produir lactasa? Però no us penseu que aquí
s’acaben les raons per a ser racistes: podem ser molt més
sofisticats.

El 1931, un assistent de
laboratori va abocar accidentalment una mostra de PTC
(
feniltiocarbamida).
Alguns dels seus companys es van queixar del gust amarg que els
produïa en la boca, però altres van dir que no notaven res. El PTC
és culpable del gust amarg d’algunes substàncies de la natura. La
raó és genètica, ja que depèn d’un gen format per dos al·lels: T
i t, on T reconeix el gust amarg i t no. Sembla inútil la capacitat
de detectar el gust del PTC, però des del punt de vista químic
s’assembla a algunes substàncies que tenen efectes nocius sobre la
glàndula tiroide. Així que podem dividir el món en dos grups: els
que noten el PTC i els que no el noten. Resulta que entre el 15% i el
40% de les poblacions del Japó, la Xina o Malàisia no detecten el
gust del PTC. En els habitants de l’Índia existeix un 60% d’al·lel
recessiu, mentre que els indis americans només tenen un 10%. Dividim
la població mundial en persones capaces de notar el PTC i les que
no?

Doncs no. Cerquem unes altres raons.

Encara que no ens n’adonem, l’evolució
segueix funcionant. Passa que és un procés molt lent. Hi ha un munt
de mutacions entre la població que estan essent, per dir-ho així,
"provades". Si una d’elles resulta avantatjosa en un
entorn, els descendents poden acabar per ser majoritaris i amb el
temps la mutació serà "normal". Un dels exemples més
clars és l’anèmia falciforme. Els glòbuls vermells d’aquests
pacients, si els mirem al microscopi, tenen forma de falç (d’aquí
el nom) mentre que els normals tenen forma de disc. Els glòbuls
falciformes d’aquestes persones són una mica menys funcionals que
els normals i la conseqüència és un alt índex de morts, i en
molts casos durant la infància. Però l’evolució depèn de l’entorn
i resulta que els portadors d’aquesta malaltia posseeixen una
immunitat natural contra la malària. Per tant, l’anèmia falciforme
es dóna amb molta freqüència en els entorns on hi ha malària.

Al segle XVII, els traficants d’esclaus
neerlandesos es van emportar negres del que avui és Ghana a dues
colònies del seu país: Curaçao al Carib i Surinam a Sud-amèrica.
A Curaçao no hi ha malària, però a Surinam sí. Endevineu què va
passar? Què pot predir l’evolució en aquests casos? Doncs el que
succeeix 300 anys després: a Curaçao amb prou feines hi ha anèmia
falciforme, però a Surinam segueix sent comuna.

Ara bé, dividim la població entre qui
pateix anèmia falciforme i qui no la pateix?

Una altra possible diferència podríem
extreure-la dels grups humans. Posem als bons i els seus descendents
en un grup, i als dolents i els seus descendents en l’altre, us
sembla? Per descomptat, podem estendre aquest concepte a creients o
no creients, aquesta o una altra religió, aquest o aquell partit
polític, aquesta o aquella idea, etc.

Doncs us enduríeu una sorpresa. Els
grups humans són més complexos del que es podria pensar a simple
vista. Durant el segle XVIII, una sentència habitual als tribunals
anglesos era la deportació. Els criminals eren lliurats a llocs
llunyans i se’ls prohibia tornar a la seva terra. Aquests llocs eren
colònies del naixent imperi britànic, principalment Amèrica i
Austràlia. A Amèrica, els nous residents podien interactuar
ràpidament amb els residents provinents d’altres parts d’Europa i
així contribuir a la barreja de genomes. Tanmateix, a Austràlia la
situació era molt diferent. Els colons britànics no es mostraven
inclinats a barrejar-se amb els pobladors autòctons, als quals van
anomenar aborígens. Fins a més endavant no es va obrir l’illa a
altres colons europeus i asiàtics.

Algú podria pensar que una població
formada inicialment per criminals hauria d’acabar en una espècie de
societat sense llei, com les que mostren algunes històries
futuristes. Doncs no. La població d’Austràlia és tan heterogènia
com la resta, i això ens retorna a un antic concepte conegut: el
determinisme. Els escriptors naturalistes del segle XIX van inculcar
en les consciències d’Europa que el fill d’un malvat havia de ser un
malvat. Els australians són la prova vivent que els humans portem la
varietat allà on anem, i que el caràcter no és un segell que ens
estampen en néixer.

En fi, espero que amb tots aquests
arguments us hagi convençut, no que hàgim de ser racistes, sinó
que tots som molt més semblants del que ens pensem. Us recordo que
si considerem dues persones de diferents continents, com a màxim
haurem de retrocedir unes 5000 generacions per a trobar un antecessor
comú. I 5000 generacions no són res: els bacteris tenen aquestes
mateixes generacions en només tres o quatre mesos i no els
considerem tan distintes, oi?

Fonts:
PURROY,
Jesús
(2001).
La
era del genoma: claves para orientarse en un mundo transformado por
la genética
.
Barcelona: Salvat Editores.


HARRIS, Marvin (1997).
Nuestra
especie.
Madrid:
Alianza Editorial

SABADELL,
Miguel Ángel
(2007).
El
hombre que calumnió a los monos.
Madrid:
Acento
Editorial.

http://html.rincondelvago.com/antropologia_26.html
http://masabadell.wordpress.com/2008/11/05/una-enfermedad-beneficiosa/

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.