[LLIBRE]La conquista de la felicidad, de Bertrand Russell

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Avui m’aparto una mica de la ciència
per a parlar-vos d’aquest llibre que va caure per casualitat a les
meves mans. No he volgut perdre l’oportunitat de conèixer l’opinió
de Bertrand Russell sobre la felicitat. I què us puc dir d’un llibre
de Bertrand Russell? Doncs el que ja haureu intuït: que n’és ple
d’aquestes frases a les quals fan esment els que escriuen blogs, i
escriptors diversos, quan pengen articles, o per a introduir nous
capítols als seus llibres o per a qui vol penjar-se una medalla quan
es discuteix amb algú. Encara que el títol estableix clarament el
seu objectiu, en parla de temes relacionats, molt variats, i
aconsegueix que un acabi reflexionant sobre si mateix, qüestionant-se
aptituds, inquietuds, preocupacions i la vida en general. Podria
descriure els capítols i tota la resta, però això podeu saber-ho
tot llegint l’índex. He preferit extreure’n un munt d’aquestes
frases i paràgrafs: així, algú, qualsevol dia, les podrà
utilitzar.
[@more@]


Alexandre el Gran pertanyia al mateix tipus psicològic que el
llunàtic. Tanmateix, no va poder fer realitat el seu mateix somni,
que s’anava fent més i més gran a mesura que creixien els seus
èxits. Quan va quedar clar que era el més gran conqueridor que
havia conegut la història, va decidir que era un Déu. Fou un home
feliç? Les seves borratxeres, els seus atacs de fúria, la seva
indiferència envers les dones i les seves pretensions de divinitat
fan entendre que no ho fou. […]
El poder, mantingut dins d’uns
límits adequats, pot contribuir molt a la felicitat, però com a
objectiu únic en la vida, condueix al desastre interior, si no a
l’exterior.

L’home que
adquireix amb facilitat coses per les quals només sent un desig
moderat arriba a la conclusió que la satisfacció dels desigs no
dóna la felicitat. Si té inclinacions filosòfiques, arriba a la
conclusió que la vida humana és intrínsecament miserable, ja que
el que té tot el que desitja segueix essent infeliç. S’oblida que
una part indispensable de la felicitat és estar mancat d’algunes de
les coses que es desitgen.

Al segle XVIII,
una de les característiques del "cavaller" era defensar i
gaudir de la literatura, la pintura i la música. Actualment, podem
no estar d’acord amb els seus gustos, però si més no, eren
autèntics. L’home ric dels nostres temps tendeix a ser un tipus molt
diferent. Mai no llegeix. Si decideix crear una galeria de pintura
amb el propòsit d’acréixer la seva fama, delega en experts per a
fer la tria dels quadres; el plaer que li proporcionen no és el
plaer de mirar-los, sinó el d’impedir que altres els posseeixin
[…]. El resultat de tot això és que no sap què fer amb el seu
temps lliure. El pobre home és queda sense res a fer com a
conseqüència del seu èxit. Això és el que passa inevitablement
quan l’èxit és l’únic objectiu de la vida.

L’avorriment
sembla una emoció característicament humana. És cert que els
animals en captivitat es tornen indiferents, passegen d’un cantó a
l’altre i badallen, però en el seu estat natural no crec que
experimentin res semblant a l’avorriment […]. Fugir dels enemics
que pretenen pispar-nos la vida és desagradable, imagino, però per
descomptat que no és avorrit. Cap home s’avorreix mentre l’executen,
llevat que tingui un valor gairebé sobrehumà. De la mateixa manera,
ningú no ha badallat durant el seu primer discurs a la Cambra dels
Lords, fora del difunt duc de Devonshire, que així es va guanyar la
reverència de ses senyories.

Ara ens avorrim
menys que els nostres avantpassats, però tenim més por
d’avorrir-nos. Ara sabem, o més aviat creiem, que l’avorriment no
forma part del destí natural de l’home, sinó que es pot evitar si
ens encaparrem a cercar l’excitació.

Una persona
habituada a un excés d’excitació és com una persona amb una
addicció morbosa al pebre, que acaba per trobar insípida una
quantitat de pebre que ofegaria qualsevol altre […]. Certa
quantitat és sana, però com gairebé tot, es tracta d’una qüestió
quantitativa. Massa poca pot provocar ànsies morboses, en excés
provoca esgotament. Així doncs, per a portar una vida feliç és
imprescindible una certa capacitat per a suportar l’avorriment, i
aquesta és una de les coses que s’haurien d’ensenyar als joves.

Una novel·la
que posi tota la carn a la graella des de la primera pàgina,
segurament, no serà una gran novel·la. Tampoc les vides dels grans
homes han estat tan apassionants, llevat d’uns quants grans moments.
Sòcrates gaudia d’un banquet de tant en tant, i segur que s’ho va
passar d’allò més bé amb les seves converses mentre la cicuta li
feia efecte, però la major part de la seva vida va viure
tranquil·lament amb Xantipa, fent un tomb pel capvespre i, tal
vegada, trobant alguns amics pel camí. Es diu que Kant mai no es va
allunyar més de quinze quilòmetres de Königsberg en tota sa vida.
Darwin, després de fer la volta al món, es va passar la resta de la
vida a ca seva. Marx, després d’iniciar unes quantes revolucions, va
decidir passar-se la resta de la vida al British Museum. En general,
es comprovarà que la vida tranquil·la és una característica dels
grans homes, i que els seus plaers no van ser del tipus que semblaria
excitant a ulls aliens.

Quan s’ha de
prendre una decisió difícil o preocupant, tan aviat es tinguin
totes les dades disponibles, cal pensar en la qüestió de la millor
manera possible i prendre una decisió; una vegada presa la decisió,
no s’ha de revisar fora que ens assabentem d’alguna dada nova. No hi
ha res tan esgotador com la indecisió, ni res tan estèril.

Un home que
sigui feliç en el seu matrimoni i amb els seus fills no és probable
que senti molta enveja d’altres per la seva riquesa o pels seus
èxits, sempre que ell tingui prou per a criar els seus fill de la
manera que consideri adient.

Per què la
propaganda és molt més efectiva quan incita a l’odi que quan
intenta promoure sentiments amistosos? La raó, evidentment, és que
el cor humà, tal com l’ha modelat la civilització moderna, és més
propens a l’odi que a l’amistat.

On més mal fa
l’educació moral de la primera infància és en el terreny del sexe.
Si un nen ha rebut una educació convencional per part dels pares o
cuidadors una mica severs, l’associació entre el pecat i els òrgans
sexuals està ja tan arrelada quan fa sis anys, que és molt poc
probable que se’n pugui lliurar en tota la resta de la seva vida
[…]. El resultat és que molts homes adults consideren que el sexe
degrada les dones […].

Pregunti’s
seriosament si el món ha millorat gràcies a l’ensenyament moral que
tradicionalment es dóna a la joventut. Consideri la quantitat de
pura superstició que contribueix a la formació de l’home,
convencionalment virtuós, i pensi que, mentre se’ns tractava de
protegir contra tota classe de perills mortals imaginaris, a còpia
de prohibicions increïblement estúpides, pràcticament ni
s’esmentaven les veritables perills morals als quals s’exposa un
adult. Quins són els actes veritablement perniciosos a què es veu
temptat un home corrent? Les tracamanyes en els negocis, sempre que
no estiguin prohibides per llei, la duresa en el tracte dels
empleats, la crueltat amb l’esposa i els fills, la malvolença amb
els competidors, la ferocitat en els conflictes polítics… aquests
són els pecats veritablement nocius més comuns entre els ciutadans
respectables i respectats.

Existeixen
moltes persones a les quals els desplau la racionalitat. Pensen que
si se li dóna curs, mata totes les emocions més profundes. L’home
racional, quan sent alguna d’aquestes emocions, o totes elles, se
n’alegra de sentir-les i no fa res per a minvar la seva força, ja
que totes aquestes emocions formen part de la bona vida, és a dir,
de la vida que cerca la felicitat per a un mateix i per a tots els
altres. En si mateixes, les passions no tenen res d’irracional, i
moltes persones irracionals només senten les passions més trivials.

Si una persona
d’un determinat ambient assegura ser víctima d’un maltracte
universal, el més probable és que la causa estigui en ella mateixa,
i que, o bé s’imagina ofenses que en realitat no ha patit, o bé es
comporta inconscientment, de manera que provoca una irritació
incontrolable.

Una de les
formes més universals d’irracionalitat és l’actitud adoptada per
gairebé tot el món envers el xafardeig maliciós. Molt poques
persones resisteixen la temptació de dir coses malicioses sobre els
seus coneguts, i, de vegades, fins i tot dels seus amics; tanmateix,
quan algú s’assabenta que han dit quelcom en contra seu, es queda
parat per la indignació. Pel que sembla, a aquestes persones mai no
se les hauria acudit que, així com ells xafardegen sobre tots els
altres, també la resta xafardegen sobre ells.

Si a tots se’ns
concedís el poder màgic de llegir els pensaments aliens, suposo que
el primer efecte seria el trencament de gairebé totes les amistats;
tanmateix, el segon efecte seria excel·lent, perquè un món sense
amics ens resultaria insuportable i hauríem d’aprendre a estimar
l’altri, sense necessitat d’ocultar darrere d’unes ombres xineses que
ningú considera ningú absolutament perfecte.

Si un home és
un geni a qui la seva època no vol reconèixer-li-ho, farà bé a
persistir en el seu camí, tot i que no li reconeguin el mèrit. Però
si es tracta d’una persona sense talent, inflada de vanitat, farà bé
a no persistir-hi. No hi ha manera de saber a quina d’aquestes dues
categories pertany un quan el domina l’impuls de crear obres mestres
desconegudes. Si pertanys a la primera, la teva persistència és
heroica; si pertanys a la segona, és ridícula. Quan portis cent
anys mort, serà possible saber a quina categoria pertanyies.
Mentrestant, si vostè sospita que és un geni, però els seus amics
sospiten que no ho és, existeix una prova, que tal vegada no sigui
infal·lible, que consisteix en el següent: produeix vostè perquè
sent la necessitat urgent d’expressar determinades idees o
sentiments, o ho fa motivat pel desig de l’aplaudiment? En l’autèntic
artista, el desig de l’aplaudiment, encara que sol existir i ser molt
fort, és secundari, en el sentit que l’artista desitja crear un
tipus d’obra i té l’esperança que aquesta obra sigui aplaudida,
però no alterarà el seu estil encara que no obtingui cap
aplaudiment. En canvi, l’home la motivació primària del qual és el
desig de l’aplaudiment no té força interior que li doni embranzida
cap una manera particular d’expressió, i igual podria fer un tipus
de treball totalment diferent.

L’opinió
pública sempre és més tirànica amb els que li tenen por,
òbviament, que amb qui se’n mostra indiferent. Els gossos borden més
fort i estan més disposats a mossegar les persones que els tenen
por, que els que els tracten amb menyspreu, i el ramat humà és molt
semblant en aquest aspecte.

Si bé és
desitjable que la gent gran mostren respecte als desitjos del jovent,
no és desitjable que el jovent mostri respecte als desitjos dels
vells. Per una raó molt simple: perquè es tracta de la vida del
jovent, no de la dels vells. Quan els joves intenten de regular la
vida dels grans, com per exemple quan s’oposen que el seu pare es
torni a casar, incorren en el mateix error que els vells que intenten
regular la vida dels joves. Grans i joves, quan assoleixen l’edat de
la discreció, tenen el mateix dret a decidir per si mateixos i,
arribat el cas, a equivocar-se per si mateixos.

Desaprofitar les
oportunitats de coneixement, per imperfectes que siguin, és com anar
al teatre i no escoltar l’obra. El món és ple de coses, coses
tràgiques o còmiques, heroiques, extravagants o sorprenents, i els
que no troben interès en l’espectacle renuncien a un dels privilegis
que ens ofereix la vida.

Un llibre curt, apte per a tots els
públics i en el que, encara que faci molt de temps que va ser
escrit, es tracten temes i reflexions que segueixen sent totalment
vàlides i actuals.

Títol: "La conquista de la felicidad"

Autor: Bertrand Russell

Altres opinions del
llibre:
http://www.elvagoescolar.com/resumenesdelibros/c/conquistadelafelicidad.php
http://www.grupotortuga.com/La-conquista-de-la-felicidad
http://wikijuanan.com/2008/11/la-conquista-de-la-felicidad-bertrand-russell/

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.