[LLIBRE] Les grans epidèmies modernes, de Salvador Macip

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Ja és el segon llibre que llegeixo de Salvador
Macip
, que ha estat investigant durant 9 anys el càncer, els
radicals d’oxigen i l’envelliment cel·lular a l’hospital Mont Sinaï
de Nova York. Des de 2008 segueix investigant al Laboratori de
Mecanismes de Mort Cel·lular a la Universitat de Leicester (Regne
Unit). Ha publicat tres llibres per a infants, dues novel·les i dos
llibres de divulgació (inclòs el que comentaré avui). Per
acabar-ho d’adobar, escriu un
blog
que passa, a partir d’avui, a estar entre els meus
recomanats i gràcies al qual m’he assabentat que, per segona vegada
a la història, l’home
ha pogut eradicar un virus de la faç de la Terra
. I tot això
amb dos anys menys que jo mateix. En fi, deixo de somicar i passo a
comentar-vos el llibre.

[@more@]
De vegades pensem que som
invulnerables i que hem guanyat la competició als microorganismes.
Res més lluny de la realitat. Estem immersos en una batalla constant
contra ells, i si es donessin les condicions adequades, acabarien amb
nosaltres en uns mesos. D’una banda, gràcies a ells existim, i
gràcies a ells tenim formatge, vinagre i iogurts. D’altra banda,
moren per la seva causa uns catorze milions de persones l’any.

Els microorganismes van ser els primers a aparèixer
a la Terra, els que més fàcilment s’adapten a l’entorn i,
segurament, seran els darrers a marxar. Fins i tot se n’han trobat
alguns capaços de sobreviure a l’espai exterior. L’Herminiimonas
glaciei
, descobert el 2009, ha estat capaç de sobreviure durant
120.000 anys sota una capa de 3 quilòmetres de gel i, pràcticament,
sense oxigen ni nutrients.

El nostre cos està habitat per més de 400 espècies
diferents. Si els ajuntéssim totes, pesarien un quilogram. Una dada
com aquesta fa replantejar-se què és l’ésser humà, ja que vist
així, som un ecosistema ambulant on conviuen pacíficament un munt
de microorganismes.

Parlem de brot quan és una infecció localitzada
d’un grup relativament petit de persones, epidèmia quan el nombre de
persones infectades és superior al normal i pandèmia quan la dita
infecció s’ha estès pel continent o pel planeta. Si una malaltia
infecciosa és pròpia d’un lloc on es manté de forma estable, diem
que és endèmica, com la malària.

Els virus són molt cars d’estudiar per les seves
dimensions. Són tan petits que no n’hi ha prou amb microscopis
tradicionals, sinó que calen microscopis electrònics, cars i
moderns. No obstant això, s’han d’enfocar les coses des de la
perspectiva correcta: el pressupost d’un laboratori d’investigació
és inferior al salari de molts futbolistes.

Parla de com actuen els governs davant de casos de
pandèmies i com ho fan quan la gent és enganyada pels seus governs
(en paraules del president Woodrow Wilson: "la por mata més
gent que la malaltia"). Al principi de l’epidèmia SARS de 2003,
el govern xinès va encobrir el brot, la qual cosa va provocar el
pànic en els ciutadans per la falta d’informació i per la sensació
de desconfiança. Tot això pot contribuir a augmentar els contagis,
com l’any 1918, quan el govern dels EUA deia que no hi havia cap
perill en el brot de grip que hi va haver. I no és això el que es
podia veure: en realitat, alguns morien al cap de 24 hores, sagnant
pels ulls i per les orelles. Al final, la gent va deixar d’anar a
treballar, van fallar els transports, la distribució de menjar,
l’assistència mèdica i les comunicacions. A San Francisco van
trencar el silenci perquè la ciutat no arribés al col·lapse total.
A Espanya va passar quelcom de semblant. Fins passats cinc mesos no
es va reconèixer que hi havia una epidèmia. Massa tard. Els morts
s’enterraven en fosses comunes per por dels contagis, i moltes
vegades ho havia de fer l’exèrcit perquè els ciutadans no s’hi
atrevien. Als pobles se’ls prohibia que les campanes repiquessin a
mort, per a no desmoralitzar la població. El govern no tenia molt
clar què fer, com ho demostra el fet que es va endarrerir l’inici
del curs escolar, però per altra banda no es van prohibir els
espectacles públics.

Parla dels costos econòmics d’una epidèmia. El
brot de pesta de 1994 a l’Índia va provocar un èxode massiu de mig
milió de persones, amb el tancament de fàbriques i la lògica
reducció del turisme a la zona. S’estima que tot va costar uns dos
milions de dòlars. L’epidèmia a Perú, de 1991, no tan sols va
paralitzar el turisme, sinó també la indústria pesquera, amb la
supressió de l’exportació de peix. Unes pèrdues d’uns 775 milions
de dòlars. L’epidèmia de SARS
de 2003, va costar 140.000 milions de dòlars a l’Àsia, sobretot per
una baixada del turisme. I no cal que sigui una epidèmia humana. El
Regne Unit va perdre prop de 6.000 milions de dòlars per l’epidèmia
de les vaques boges. Un estudi de 1995 demostrava que als països on
la malària és endèmica té uns ingressos un 33% inferiors als que
no tenen la malaltia com a tal.

Parla del problema de la resistència als
antibiòtics, de com és de car desenvolupar-ne de nous i ens recorda
que hi ha molts bacteris que estan desenvolupant resistència als
actuals. A GSK, per
exemple, van invertir 70 milions de dòlars al llarg de 7 anys en
estudis genètics de diferents bacteris, a la recerca de gens que
poguessin ser diana de nous fàrmacs. Després de tot l’esforç només
s’hi van trobar 5 possibles candidats.

Explica que els antivirals són aquells fàrmacs que
permeten de frenar els virus però no maten el microorganisme, només
frenen el seu creixement.

També parla de les guerres biològiques, que no són
cap novetat. Ja els romans llançaven excrements als seus enemics amb
l’esperança que agafessin alguna malaltia. L’exèrcit mongol,
afectat per una epidèmia mentre assetjava la ciutat de Caffa, va
catapultar els seus morts cap a dins de les muralles. A l’edat
Mitjana, s’utilitzaven cadàvers d’animals o de persones per a
contaminar les aigües i propagar la pesta. Els americans donaven als
indis mantes de malalts de verola durant la conquesta de l’oest.
Durant la II Guerra Mundial, l’exèrcit japonès va planificar la
manera de generar cada any 5.000 milions de puces infectades amb la
pesta, per a alliberar-les sobre els aliats.

Parla dels sistemes de seguretat dels laboratoris.
El juny de 2009 es va fer públic que l’USAMRIID
havia "trobat" 9.300 vials de microorganismes tòxics no
identificats, el que representava un 13% de totes les mostres que es
guardaven al laboratori. En teoria, cada bacteri i gota de sang
havien d’estar controlades i etiquetades. Doncs bé, d’aquelles
mostres, algunes contenien sèrum de soldats que havien patit febres
hemorràgiques durant la guerra de Corea, altres contenien el virus
d’Ebola, pesta, àntrax i botulisme. Es creu que va succeir perquè
uns investigadors havien marxat del laboratori i havien oblidat de
destruir les mostres.

I els científics també poden ser contaminats, com
una investigadora alemanya amb l’Ebola. Una agulla li va tocar la
pell. Va ser aïllada immediatament i se li va administrar una vacuna
experimental que mai no havia estat provada en humans, només en
micos. No va agafar la malaltia, tot i que tampoc se sap si la
malaltia havia arribat realment a ella, ja que no se sap si l’agulla
li havia arribat a la sang.

També parla del bioterrorisme. Tot just després de
l’11-S de 2001, van arribar un total de 7 cartes amb espores d’àntrax
a diferents destinacions del país, 22 persones van ser infectades i
5 d’elles en van morir. Eren adreçades a oficines dels mitjans de
comunicació nacionals, com les cadenes NBC i CBS, o el diari New
York Post. Els qui les van rebre van dir que contenien una pols
marronosa. Les notes que acompanyaven aquestes cartes deien, "mort
a Amèrica", "mort a Israel" i "Al·là és
gran". L’FBI, pressionat per la Casa Blanca, va anunciar que era
una nova campanya d’atacs d’Al-Qaida. La situació va ser de pànic
generalitzat. Tot el món pensava que la següent carta que obrissin
contindria la pols assassina. Els funcionaris de correus tenien por
de manipular els milers de sobres i paquets que manipulaven cada dia.
Molta gent no va voler ni tan sols vacunar-se per por que el govern
els utilitzés com a conillets d’Índia. La falta d’informació i les
opinions contradictòries, evidentment, no van ajudar gaire.
Finalment, 10.000 carters van rebre un tractament de dos mesos
d’antibiòtics.

Parla de la facilitat de propagació de les
infeccions. Se sap que un xinès infectat de SARS va passar la nit a
l’Hotel Metropole de Hong Kong, el 2003. Allà va entrar en contacte
amb altres viatgers, que van propagar el virus als seus països
d’origen, com ara Vietnam, Canadà, EUA i Irlanda. Quan aquests
contagiats van ingressar als hospitals, van seguir contagiant més
persones; per exemple, un dels afectats va infectar 116 persones del
centre sanitari del mateix Hong Kong i un altre infectat va
contaminar 22 persones més en un avió. Era un alemany que ni tan
sols havia estat a l’Hotel Metropole, que s’havia infectat a un
hospital de Singapur i, poc després, va portar la malaltia al seu
país.

Ens fa un repàs d’unes quantes malalties
infeccioses, com la febre aftosa, la meningitis, el còlera, el virus
del Nil Occidental, l’Ebola, etc. Hi ha moments que un se sent
malament quan llegeix el llibre, com quan s’assabenta que existeix
una vacuna contra el còlera, anomenada dukoral
i que és molt efectiva i barata: entre 5 i 9 euros. S’han
d’administrar dues dosis amb una setmana de marge i s’administren per
via oral. L’únic problema és mantenir-les fredes.

Parla també de les malalties oblidades. Són
aquelles que a Occident no es té ni tan sols consciència que
existeixen, com la malaltia de Chagas o el dengue. Una prova d’això
és que el 80% dels 2.700 milions de dòlars invertits per a
investigar noves cures van anar a parar al SIDA, la tuberculosi i la
malària. El 20% restant es va repartir entre les desconegudes. Entre
1975 i 2004, d’un total de 1.556 fàrmacs aprovats, només 21 eren
per a aquestes malalties. I hauríem de parar-hi atenció. A
Barcelona s’han incrementat darrerament les persones infectades,
sobretot de persones on hi és originària, com ara Bolívia.
Segueixen un estricte control mèdic per a detectar si passen la fase
simptomàtica. Per no parlar del perill de l’escalfament global, que
pot fer que determinats mosquits que transmeten malalties s’acomodin
en altres zones el clima de les quals els sigui ara més favorable.
El dia que això succeeixi, m’encantaria veure quines raons donen per
a sostenir que el canvi climàtic no existeix.

Un detall que m’ha sobtat és que per a fabricar les
vacunes de la grip, han d’injectar-se en ous de gallina per a
aconseguir una gran quantitat de virus. Quan les necessitats
d’aquestes vacunes són grans, automàticament, les necessitats de
disposar d’ous de gallina creixen molt. Milions i milions d’ous s’han
d’encarregar a granges especialitzades amb mesos d’antelació. Com en
aquell moment hi hagi una grip aviar o una altra malaltia que afecti
les gallines ja tenim un problema… d’ous. Fins i tot una empresa
d’EUA era a punt de desenvolupar alguna tècnica per a fabricar
vacunes sense necessitat d’ous, però tot està aturat per una
demanda. Queda clar que el progrés de la ciència i de la salut
queden en segon pla quan es tracta de fer negocis.

Una altra de les preguntes que planteja en aquests
apartats es qui ha de rebre primer una vacuna en cas d’emergència,
si no n’hi ha per a tot el món. En principi, tothom està d’acord
que els grups de risc, com ara infants, dones embarassades i gent
gran. Però també hi altres grups com ara bombers, conductors de
camions de transport, mestres i personal sanitari (per a mantenir la
infraestructura de serveis) i nens i joves en edat escolar (per a
frenar el nombre de contagis). Però cada país té els seus plans.

Un estudi publicat a Science el 2009,
afirmava que la millor estratègia era vacunar tots els nens en edat
escolar i els seus pares, ja que les escoles són el punt principal
de transmissió d’infeccions. Tot això es fonamenta en previsions
teòriques amb els seus model matemàtics al darrere, sempre subjecte
a tot tipus d’interpretacions.

La grip, per exemple, es va tractar de diferents
formes per cada govern. A l’Argentina alguns van acusar el govern
d’ocultar informació durant els dies precedents, la qual cosa hauria
facilitat la propagació de la grip. Després es va saber que un
comitè d’experts havia demanat que es declarés l’estat d’emergència
i se suspenguessin les eleccions per a evitar les aglomeracions, però
el govern s’hi va negar. Els experts van dir que, tot i sabent-ho, el
govern no va fer absolutament res per a preparar-s’hi i que havien
estat ocultant dades a propòsit; per exemple, excloent malalts que
anaven a clíniques privades del total del còmput dels afectats,
etc. A Xile, tanmateix, a primeries de juliol ja havien suspès tota
activitat multitudinària. Dóna la casualitat que la presidenta de
Xile, Michelle Bachelet, va estudiar epidemiologia i sabia la
importància d’actuar a temps.

Pel que fa a comprar vacunes i que les
farmacèutiques s’enriqueixin per això, l’autor diu que aquestes
empreses tenen un paper tan inevitable com essencial, i que encara
que molts ciutadans han criticat molt els moviments del govern, ell
prefereix estar a punt per al pitjor dels casos, que no pecar de
falta de prudència i que ens agafi una crisi sanitària per a la
qual no estiguéssim preparats.

El novembre de 2008 Google anunciava que estudiant
la freqüència de les paraules d’entrada al seu servidor podien
determinar el principi d’una epidèmia de grip. Quan la gent comença
a mostrar símptomes que relaciona amb la grip, una de les primeres
coses que fa és recercar informació a Internet. I Google va trobar
que l’increment de la cerca de paraules com "grip" durant
els cinc darrers anys quadrava perfectament amb les dades mèdiques
sobre la seva incidència als EUA. Els experts de l’OMS ja estudien
aquesta via d’investigació.

La facilitat de poder viatjar d’un punt a l’altre
del planeta en poques hores fa que una epidèmia localitzada pugui
convertir-se aviat en un problema mundial. Després de la caiguda de
les Torres Bessones, l’11-S, es van cancel·lar tots els vols als EUA
durant uns quants dies. En aquella temporada, la grip va trigar més
a transmetre’s. Es creu que això està directament relacionat amb el
paper clau que tenen els avions de propagar els virus.

El llibres està escrit en un llenguatge molt
planer, fàcil d’entendre i està farcit d’anècdotes, alguna d’elles
impagable, com una de Bill Gates. La malària es transmet mitjançant
la picada d’un mosquit, que transmet el plasmodium. El 2009,
Bill Gates (la fundació del qual és el donant privat que més
diners dóna per a combatre la malària) va fer una conferència a
Califòrnia en un acte organitzar per la seva fundació. Per a
il·lustrar com era de terrible l’impacte de la malària, va deixar
anar un munt de mosquits sobre l’audiència dient que la por era
quelcom que no tan sols els pobres havien d’experimentar. Més tard
va dir que aquells mosquits no eren portadors del plasmodium.
Altament recomanat per a tots els públics.

 

Portada del libro

Títol: "Les grans epidèmies modernes"
Autor: Salvador Macip

 

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.