Els perills del mal periodisme

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

Un dels comptes pendents d’aquesta societat és que aquells que es dediquen a la difusió de notícies, llegiu-ne periodistes, tant des de TV com des dels diaris, donin informació veraç. No sempre hem de confiar que el públic sàpiga discernir, quan allò que diuen és vertader o fals, sinó que és el mateix mitjà de comunicació qui ha de comprovar-ho. Ja que pretenen que ens els prenguem seriosament, també haurien de ser seriosos a l’hora de filtrar allò que és cert, veraç i probable d’allò que no és més que una falsa creença, una notícia no verificada, un engany o, com es diu ara, una magufada; començant pels horòscops. Però penso en un article publicat al diari La Vanguardia intitulat La ciencia debe avanzar para entender los fenómenos paranormales. Que sí, home, que sí, que la ciència ha d’avançar cap a allò paranormal. I ja que hi som, quedar-nos a l’any 1618, que és on comença la nostra història d’avui.

[@more@]

Per aquells temps, a un famós metge londinenc anomenat Robert Fludd se li va ocórrer una idea. Sabia que els pagesos havien de portar el gra a molins distants per a moldre’l i després carregar la farina, de tornada a casa. Els molins aprofitaven un corrent d’aigua per a fer girar una roda, que era la que molia el gra. Així que es va preguntar si no podria trobar un manera de fer funcionar un molí sense haver de dependre d’un corrent d’aigua. La idea era si podia aconseguir que la roda hidràulica, a més de moldre el gra, pogués accionar una bomba per a tornar a portar l’aigua amunt. D’aquesta manera, raonava, el molí es mouria indefinidament.

Doncs bé, com ja haureu sospitat, Fludd va fracassar. El concepte d’energia o treball com quantitat mesurable no apareixia fins al segle XVII. I mancaven 200 anys més encara perquè el defecte de la màquina de Fludd s’expressés en una llei fonamental de la Natura: l’energia es conserva o Primera Llei de la Termodinàmica o el Principi de Conservació de l’Energia que, bàsicament, ens diu que no es pot aconseguir quelcom en canvi de res.

No obstant això, des d’aquella època i durant els 400 anys transcorreguts des de llavors, centenars d’inventors de tot el món han intentat vèncer la dita Primera Llei de la Termodinàmica. El 1911, el comissari de patents dels EUA estava tan molest pel fet que l’Oficina de Patents dediqués tant de temps a idees impossibles que va disposar que no s’acceptés cap sol·licitud de màquina del moviment perpetu fins que no hagués transcorregut un any després que es diposités un model de la màquina real i en funcionament en aquesta oficina. Així, va semblar acabar-se amb les sol·licituds de patents de moviment perpetu.

Suposo que haureu pensat que a partir d’aquella data a ningú se li ocorreria intentar de patentar un invent que intentés anar en contra de la llei de la conservació de l’energia, oi? Si és així, menysteniu l’estupidesa humana. I no estic parlant de fa un o dos segles, sinó de la dècada del 1980. Em refereixo a Joseph Newman. Volia patentar un mecanisme que, segons afirmava, podria generar un moviment perpetu. Evidentment, van rebutjar la patent. Però Newman
no es va rendir i va portar el cas als tribunals. El jutge Thomas Penfield Jackson, del Tribunal del Districte de Columbia, que reconeixia les seves limitacions tècniques, va remetre l’assumpte a un expert en la matèria, un enginyer electrònic i excomissari de patents anomenat William E. Schuyler Jr. En un informe fet a mans en setembre de 1984, concloïa increïblement que les evidències demostraven de forma aclaparadora que la sortida de la màquina energètica de Newman era major que l’energia d’entrada.

Així i tot, el jutge Jackson no va quedar-ne convençut. Com es refiava del seu sentit comú, es va posar a estudiar una mica de física. Vuit mesos després va afirmar que l’informe de Schuyler estava clarament equivocat. Per a donar suport a la seva postura va apel·lar a les lleis de la Termodinàmica i a un informe de la Universitat Pública de Misisipí. Armat amb aquestes evidències, va desestimar l’informe de Schuyler i va ordenar Newman que lliurés la seva màquina energètica a l’Oficina Nacional de Normalització (NBS), probablement el laboratori més fidedigne de tot el país, perquè la posessin a prova.

Diversos membres del Congrés es van mostrar aparentment d’acord, però el diputat Bob Livingston (senador republicà per Louisiana) va posar en circulació un informe que deia que allò era un abús de poder, i concloïa que Newman havia estat objecte d’un tractament injust i arbitrari. El 1986, el mateix Newman es va oposar ferotgement a l’ordre judicial que l’obligava a lliurar la seva màquina energètica a la NBS i va tractar d’obstruir la realització de la prova. Els físics de la NBS li van suggerir que connectés la sortida a l’entrada de la seva mateixa màquina, ja que si realment funcionava, seria capaç de treballar sense necessitat de cap font d’energia.

Durant l’audiència al Senat, Newman va desafiar a qualsevol doctor en física que volgués debatre amb ell. Els qui havia allà no eren científics, llevat d’un: John Glenn, aleshores senador per Ohio, antic astronauta i un autèntic heroi americà. La seva veu era tranquil·la, la pròpia del pilot de proves i de l’astronauta, controlant sempre les seves emocions. Va admetre que no era doctor en física, però que probablement tenia els coneixements tècnics necessaris per al debat.

– Es tracta d’un problema força senzill. Es mesura l’energia d’entrada i de sortida, i es mira quina de les dues és major. Estaria el senyor Newman d’acord amb això? Si ho està, quin laboratori li agradaria que fes els mesuratges?

Va ser la primera vegada que Newman es va quedar mut. L’havia posat en un compromís. Finament, Newman va afirmar que s’oposava a qualsevol prova realitzada a qualsevol laboratori, atès que això constituiria una ofensa als científics que ja havien donat suport a la seva màquina.

Un membre del comitè li va passar una nota al senador Glenn. Va fer-li una ullada i, a continuació, va formular una altra pregunta a Newman:

– Coneixia Newman a Schuyler abans del judici?

La sala va quedar en silenci. Què hi havia al darrere de la pregunta de Glenn?

L’informe de Schuyler, l’enginyer que havia vist viable la màquina de Newman, constituïa l’aspecte més problemàtic de tot aquell afer. Si existia algun vincle entre Newman i Schuyler tiraria per terra l’argument que el jutge Jackson l’havia tractat injustament.

– No és cert –va pressionar Glenn– que en una ocasió l’empresa de patents de Schuyler va representar Newman?
– Si, però el senyor Schuyler no em coneixia personalment.

Per la sala es va sentir una mena de sospir col·lectiu. Newman va voler defensar-se:

– Ja veig on vol anar a parar, senador. No tinc res a amagar. Miri’m als ulls i veurà que no parpellejo.

– Tampoc jo parpellejo –va respondre Glenn amb veu tranquil·la.

Resulta que un espavilat membre del personal del Senat, mentre revisava una muntanya de documents relacionats amb el cas Newman, havia descobert el nom de Schuyler en la capçalera d’una empresa de patents que havia representat Newman en un invent anterior. La gent va començar a abandonar la sala. Finalment, no es va patentar la màquina de Newman.

La gran ironia és que no havia estat la Primera Llei de la Termodinàmica la que havia enderrocat la màquina de Newman, sinó la perícia d’un hàbil senador que havia estat astronauta. Per descomptat, Newman va seguir afirmant que la seva màquina funcionava i que tot era una conspiració en contra de la seva idea.

La línia entre la bogeria i el frau és molt prima i difusa, i no sempre és fàcil saber quan es creua.

I quina relació té tot això amb el mal periodisme? Doncs que farà no molts anys, va haver una conferència en la qual s’analitzava, entre altres coses, els mitjans de comunicació com a transmissors de la informació científica. Un dels conferenciants va relatar la notícia difosa per un programa de TV, en el qual es presentava algú que afirmava haver obtingut el mateix que Newman; un aparell que obtenia energia del no-res. Es contava que el programa es va divulgar sense cap explicació, sense que es fes un esforç per a assenyalar que l’existència d’aquell dispositiu era, senzillament, impossible.

Un periodista que hi havia entre el públic va trobar l’assumpte divertit i com pensava que es feia una muntanya d’un gra de sorra, va dir:

– I bé, quin mal fa? Els periodistes simplement informen sobre allò que algú diu haver fet i, si no és veritat, què? Ningú no surt perjudicat!

Just al seu darrere hi havia Isaac Asimov, que es va inclinar cap endavant i li va dir:

De veres no veu el mal que produeix? El món es troba actualment submergit en una crisi energètica. La disponibilitat de l’energia disminueix any rere any, el seu preu augmenta any rere any i, com a resultat de tot això, les bases de la civilització s’afebleixen any rere any. Si la civilització vol sobreviure, la humanitat haurà de prendre resolucions difícils i adoptar-ne mesures energètiques al més aviat possible. No podem continuar desaprofitant energia. Hem de desenvolupar fonts alternatives. No podem seguir mostrant-nos tan descurats amb el problema.

Aleshores, algun periodista conta a deu milions de persones que algú afirma que l’energia pot ser obtinguda del no-res. Deixa el públic amb la impressió que, atès que podem obtenir energia del no-res, no hi ha crisi energètica i que, per tant, no s’ha de prendre cap decisió difícil ni adoptar-se cap mesura energètica. Això podria simplement crear la quantitat necessària d’imprudència per a impedir que la humanitat resolgui aquest problema de vida o mort. Per tant, farà que la civilització s’ensorri. I vostè demana quin mal podria fer!

I en paraules del mateix mestre Asimov:

Existeix algun crim més gran que el d’instruir de forma deliberada i errònia el públic sobre ciència, el d’enganyar-lo deliberadament, el de defraudar-lo i el d’alimentar i estimular la seva ignorància?

Fonts:
PARK, Robert L. (2001). Ciencia o vudú. Barcelona: Grijalbo
RANDI, James (2000). Fraudes paranormales. Madrid: Susaeta Ediciones
http://barcomasgrande.blogspot.com/2009/06/y-sin-embargo-no-se-mueve-2.html

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.