[Llibre] ¿Cómo habla Dios?

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

He llegit aquest llibre perquè un
lector del blog me’l va recomanar. El seu autor és Francis Collins,
famós per haver estat el director del Projecte Genoma Humà. Molts
dels que som amants de la ciència tenim un fortíssim escepticisme
davant les creences infundades, entre les quals incloem la religió,
i afirmem que la visió religiosa i la científica no són
compatibles. Francis Collins no té aquest parer i afirma que ambdues
visions de la vida, la científica i la religiosa, hi són
compatibles. L’autor, de fet, es declara científic i creient i en
aquest llibre analitza la seva visió de la religió i la ciència.
Passo a fer-vos l’habitual resum.

[@more@]
Per a l’autor,
el domini de la ciència rau en l’exploració de la Natura i el de
Déu és el món espiritual, i no s’ha d’examinar amb el mètode
científic, sinó amb el cor, la ment i l’ànima. La ciència no té
capacitat per a respondre qüestions com, per què el món va arribar
a existir? Quin és el significat de la vida humana? Què succeeix
després de la mort?

Al llarg del llibre proporciona
dues proves de l’existència de Déu. La primera parteix d’un llibre
que li ha influenciat molt, intitulat
Mero
cristianismo
, de C.S. Lewis. En ell
s’afirma que l’
Homo sapiens
és l’únic que coneix el concepte d’allò correcte i d’allò
incorrecte i que això és com una llei, com la de la relativitat o
la de la gravetat. Doncs bé, per a l’autor, aquesta llei és una
prova de l’existència de Déu. Encara que altres animals tinguin una
espurna de moralitat, en realitat, és un tema totalment humà. Diu
que contínuament es discuteix si això és èticament bo o no
(inclòs l’estudi en cèl·lules mare humanes). Però es digui el que
es digui, hom apel·la a una "llei de conducta recta" o
"llei moral" i fa al·lusions a l’altruisme de persones com
Oskar Schindler o la mare Teresa. La segona i última "prova"
que dóna sobre l’existència de Déu és el principi antropocèntric.
El fet que les constants fonamentals de la Natura tinguin els valors
que tenen per a fer que l’Univers sigui possible són molt
improbables. I, esclar, és Déu qui les ha posades així.

La recerca de Déu no ha de buscar-se
en aquells "buits" que la ciència pot omplir en qualsevol
moment. Per exemple, no se l’ha de cercar en l’origen de la vida,
perquè si la ciència demostrés el dia de demà que és una
conseqüència de les lleis ja conegudes, hauria d’apartar-se Déu de
les explicacions, com ja ha passat moltes vegades en la història.
Cada vegada que s’ha posat Déu en un d’aquests espais, i després la
ciència ha acabat apartant-lo, li ha fet molt de mal a la religió,
així que cal cercar aquests espais en els quals la ciència no pugui
entrar. Una cosa és un misteri actual i una altra afirmar que la
ciència mai no el resoldrà. Per exemple, discrepa de Stephen Jay
Gould quan associava a l’explosió càmbrica el toc diví, ja que hi
ha moltes altres formes d’explicar-la amb mètodes no sobrenaturals.

Mentre que Joan Pau II havia dit
que l’evolució era "quelcom més que una hipòtesi", el
cardenal catòlic de Viena
Christoph
Schönborn
, poc després de la mort del Papa,
deia que es tractava d’una carta més aviat vaga i que s’havia de
conferir una consideració més seriosa al Disseny Intel·ligent. Per
a Collins, aquest Déu és el que omple els buits.

L’autor afirma tenir "experiències
espirituals". El 1992, James Watson va abandonar el Projecte
Genoma Humà després d’una forta discussió en públic amb el
director dels Instituts Nacionals de Salut sobre la patent de
segments d’ADN, a la qual cosa s’hi oposava Watson. Després d’això
va haver una intensa recerca, li van oferir el lloc, ja que en aquell
moment era director d’un centre de genoma a la Universitat de
Michigan. Segons diu, va passar una llarga tarda pregant a una
capella. Diu que no "va escoltar Déu", però "va
sentir que l’envaïa una gran pau".

Aquestes experiències també li
succeeixen quan escolta música clàssica:

"Mentre el
món plorava la mort dels atletes israelians assassinats als Jocs
Olímpics de 1972, la Filharmònica de Berlín tocava les poderoses
notes d’aquest plany en do menor [la Tercera Simfonia de Beethoven] a
l’estadi olímpic, barrejant noblesa i tragèdia, vida i mort. Durant
uns moments, em vaig sentir elevat de la meva concepció materialista
del món cap a una dimensió espiritual indescriptible, una
experiència que em va resultar realment sorprenent."

Una cosa que m’ha agradat és que es
planteja els problemes reals del món. Tot i que no trobem
satisfactòria la seva resposta, reconec que almenys ho planteja, la
qual cosa és molt lloable.

Per a qui argumenta que Déu en
realitat és tan sols un desig, ell contesta que el fet que nosaltres
desitgem quelcom no implica que no existeixi. Per exemple, ell havia
desitjat una esposa amorosa, i existeix; i el granger desitja que
plogui, la qual cosa no fa que el següent xàfec sigui imaginari.
Per aquesta mateixa regla de tres, segons l’autor, desitjar que
existeixi un Déu no vol dir que no existeixi pas.

Quan parla del mal que, de manera
evident, existeix a la Terra, des de terratrèmols o tsunamis fins a
la violació que va patir la seva filla, conclou que "Déu és
amorós i desitja el millor per a nosaltres", però que "potser
el seu plan no sigui el mateix que el nostre". I que, a més a
més, per a un creient ha de ser un consol saber que "la vida és
patiment".

I amb aquesta idea hi ha un paràgraf
d’una experiència personal:

"En el meu
cas puc entreveure, encara que vagament, que la violació de la meva
filla va ser un repte perquè jo tractés d’aprendre el veritable
significat del perdó en una terrible circumstància punyent […]
Certament, la meva filla diria que aquesta experiència li va donar
l’oportunitat i la motivació per a aconsellar i acomboiar altres
persones que han patit aquesta mateixa classe d’assalt."

Hi ha moments en els quals surt la seva
part científica, però ràpidament queda sepultada rere la
religiosa, com quan parla dels miracles, que és un punt interessant,
ja que amb un miracle se suposa que la Natura ha de deixar de seguir
les lleis que els científics acceptem com a universals:

"[…] quan
s’ha investigat amb cura alguna suposada cura miraculosa per part
d’observadors col·lectius, tals pretensions han estat rebatudes.
Malgrat aquestes reserves i la insistència que les afirmacions
siguin recolzades per una abundància de proves, no em sobtaria
d’escoltar que ocorren curacions genuïnament miraculoses en algunes
situacions extremadament rares. El "meu a priori" és baix,
però no és zero."

Un altre punt on es barreja la ciència
amb la religió és quan parla del principi de l’Univers. Coincideix
amb un astrofísic, Robert Jastrow, quan afirma: "Ara veiem com
l’evidència astronòmica porta a una concepció bíblica sobre
l’origen del món. Els detalls difereixen, però els elements
essencials i els relats de l’astronomia i de la Bíblia sobre el
Gènesi són els mateixos […]"

I l’autor comenta:

"He d’estar
d’acord. El Big Bang exigeix una explicació divina. Obliga a la
conclusió que la naturalesa va tenir un inici definit. No veig com
la naturalesa s’hagués pogut crear a si mateix. Només una força
sobrenatural fora de l’espai i del temps podria haver-ho fet".

Pel que fa al disseny intel·ligent o
el creacionisme s’hi posiciona clarament en contra, quan diu que cap
biòleg seriós actual dubta de la teoria de l’evolució com a
explicació de la meravellosa complexitat i diversitat de la vida. I
per si fos poc, explica que la seqüenciació de l’ADN, terreny que
coneix perfectament, proporciona un potent suport a la Teoria de
l’Evolució de Darwin. Quant al genoma, com un tot, un ordinador pot
construir un arbre de la vida basat només en les similituds de l’ADN
de les seqüències de diversos organismes. D’altra banda, la Teoria
de l’Evolució prediu moltes mutacions que no comprometen a cap
funció, o sigui, les zones localitzades a “l’ADN escombraria”,
que s’aniran acumulant en el temps; però també prediu que hi haurà
poques mutacions en els gens que de les zones de codificació, ja que
la majoria d’aquestes mutacions seran nocives i només els casos
avantatjosos es conservaran en el procés evolutiu.

Vaja, que els descobriments recents
dels genomes presenten un aclaparador desafiament als creacionistes,
va dissenyar el creador tots i cadascun dels canvis genètics? Està
dissenyant els actuals? I si a sobre veiem que el genoma humà i el
dels ximpanzés coincideix en un 96%, hem de pensar que estem
realment molt a prop. És molt difícil postular l’existència
d’ambdues espècies sense postular un avantpassat comú.

Explica molts detalls que només la
llum de l’evolució justifica amb l’esment d’alguns pseudo gens; i
també parla del gen FOXP2 del cromosoma 7 que diu que era estable en
tots els mamífers, però que pateix importants canvis fa tan sols
uns cent mil anys. Pensa que pot ser la clau del llenguatge dels
éssers humans.

Però que totes aquestes coses no
treuen Déu de l’escenari, ja que les comparacions no ens diuen què
és un ésser humà ni el que significa, sinó que "tan sols
mostra quelcom de la forma com Ell funciona".

Critica la postura de Richard Dawkins
quan afirma que com la ciència no pot provar ni refutar la seva
existència, llavors l’ateisme és una altra forma de fe cega, ja que
adopta un sistema de creences que no pot defensar-se amb la raó
pura.

Coincideixo amb ell que no és
molt clara la diferència entre agnosticisme fort i ateisme dèbil.
En un sopar, el 1881, Darwin estava entre dos ateus i va preguntar:
Per què es consideren ateus?, i va afegir que ell preferia el terme
"agnòstic" de Huxley. Un dels convidats va respondre:
Agnòstic no és més que un ateu
ostensiblement respectuós; i ateu, un agnòstic ostensiblement
agressiu
.

Segons afirma, pocs agnòstics han
reflexionat sobre les evidències a favor i en contra de l’existència
de Déu, i que alguns dels que ho han fet s’han convertit
inesperadament en creients.

"No es pot usar la ciència per a
desacreditar les grans religions monoteistes del món, que descansen
en segles d’història, filosofia moral i poderosa evidència que
ofereix l’altruisme humà. És el cim de l’orgull científic afirmar
el contrari."

La seva postura, pel que fa a la idea
de l’Univers, és l’"Evolució Teista" i que és (per
descomptat, segons les seves paraules) la posició dominant dels
biòlegs seriosos i creients seriosos, i que és la concepció del
món adoptat per molts hinduistes, musulmans, jueus i cristians
(inclòs Joan Pau II). I que si Maimònides i Sant Agustí visquessin
aquests dies també adoptarien aquesta postura. Es queixa de la poca
difusió que té aquesta postura. Ho sap pel Google, ja que buscant
Disseny Intel·ligent o Creacionisme surt en un o dos ordres de
magnitud menys.

L’Evolució Teista es basa en la
concepció científica de l’Univers, però acceptant que les seves
propietats han estat afinades amb precisió per a la vida i, per
tant, l’evolució no requereix cap intervenció sobrenatural. Els
éssers humans som part d’aquest procés, però som els únics que
apuntem cap a una naturalesa espiritual, la qual cosa inclou el
coneixement de la llei moral (distingir el bé i el mal) i la recerca
de Déu, que caracteritza totes les cultures humanes al llarg de la
història. O sigui, que Déu va crear les lleis, va elegir
intencionalment el mecanisme de l’evolució i el mecanisme perquè
nosaltres hi apareguéssim, el lliure albir i que poguéssim triar
desobeir la llei moral. Proposa anomenar-ho
BioLogos.
Aquesta teoria proposa respostes a les preguntes, "com va
arribar aquí l’Univers?", "quin és el significat de la
vida?", "què ens passa quan morim?".

Posteriorment, fa una reinterpretació
del Gènesi quan diu que els textos bíblics "semblen suggerir"
que existien en un altre moment diferent del qual estaven Adam i Eva.
Esclar, si no, d’on sorgeix l’esposa de Caín esmentada només
després que el mateix Caín sortís de l’Edèn per a viure a la
terra de Nod? Aquí els religiosos (inclòs el mateix autor)
discuteixen i busquen explicacions per a possibles incestos i
d’altres; incompatible amb la lectura del text. Aquest dilema el
soluciona amb una frase que paga la pena d’emmarcar: "Atès que
un Déu sobrenatural pot realitzar actes sobrenaturals, ambdues
opcions són intel·lectualment sostenibles."

Coneixement innat del bé i del mal,
tot i que es pot veure enfosquit per malentesos. La llei moral ens
parla a tots, independentment que estiguem o no d’acord amb els seus
orígens. A partir d’aquesta premissa ens parla d’una mica de
bioètica. Pel que fa al principi de la vida, planteja diferents
versions, i descarta la del mateix moment de la concepció. Resulta
que en el cas de bessons idèntics es desenvolupen a partir d’un sol
òvul fertilitzat. Aquest seria el moment que alguns sostenen que ja
és "ésser humà"; però posteriorment l’embrió es
divideix, amb la qual cosa passa a ser dues persones independents. La
concepció que l’ànima es defineix en el moment mateix de la
concepció es troba davant d’una greu dificultat.

Diu que els mateixos que no responen a
aquesta pregunta des del punt de vista ètic, tampoc no responen què
fer amb els embrions aconseguits via fecundació in vitro (FIV). Tan
sols a EUA existeixen centenars de milers d’embrions congelats i
emmagatzemats. Diguem-ne, "sobrants". A més, d’una banda,
alguns dels que s’oposen a la investigació en embrions humans
afirmen que el bé moral de tenir un fill és tan fort que justifica
el procediment. Aleshores, és justificable la investigació amb
aquests embrions sobrants? D’altra banda, afirma que la potencialitat
de l’ésser humà no és una excusa, ja que qualsevol cèl·lula
(incloses les de la pell) poden ser també éssers humans potencials.
No obstant això, per a ell, una cèl·lula de la pell i un òvul
nucleat no arriben a l’estatus moral d’un espermatozoide i un òvul.
Un és una creació de laboratori i l’altre és "part del pla de
Déu" per a crear un ésser humà individual. El segon el veu
bé, però del primer diu que no s’hauria de permetre de cap manera
(no diu si per a ell seria més persona una clonada de la forma no
concebuda en el "pla de Déu").

Ell mateix veu en perill les decisions
de la gent que basa els seus testimonis en els arguments de la seva
fe. Diu que els antecedents històrics demostren que els creients
poden usar i usaran la seva fe d’una manera que Déu mai no va
pretendre, passant de l’interès amorós a la demagògia,
l’extremisme i la superioritat moral. Exemples? La Inquisició, les
bruixes de Salem, els atemptats suïcides islamistes, etc.

Resumint. Té una visió personal de
Déu que no es correspon amb l’ortodòxia eclesiàstica, i en
discrepa àmpliament en alguns moments. El seu Déu encaixa en
aquells forats on la ciència no té res a dir i encara que admet que
aquest Déu és capaç d’intervenir en la nostra vida física, tot i
que no ho faci gairebé mai, i que admet la probabilitat de miracles,
refusa els dogmatismes que van en contra de la ciència.

Recomanat per a qui l’agraden els
llibres que debaten entre ciència i religió.

Portada del libro

Títol: “¿Cómo habla Dios?”
Autor:
Francis Collins

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.