Farmacèutiques

Article traduit per Rafel Marco i Molina e-mail Twitter Facebook

La societat té amb les farmacèutiques una curiosa
relació d’amor-odi. D’una banda, les necessitem perquè fabriquen
els medicaments que necessitem per a tenir una vida més llarga,
còmoda i segura; i d’altra, elles guanyen diners a costa de quelcom
amb el que no podem negociar: la nostra salut. Vull dir que quan un
ciutadà seu amb una empresa a negociar, ambdós parlaran dels
beneficis d’un i altre: el màxim que es juguen cadascú d’ells són
els possibles beneficis que se’n puguin emportar. Però quan un
ciutadà seu enfront d’una farmacèutica, aquesta es juga el seu
benefici, però el ciutadà la seva salud: la negociació ja no és
d’igual a igual. I això, a parer meu, fa que una mínima mancança
d’ètica o d’escrúpols en una farmacèutica estigui tan mal vista
per la societat. I de dues mancances d’ètica de les farmacèutiques
us en parlaré en la nostra història d’avui.

[@more@]
El primer cas va ser als EUA.
És un d’aquells exemples extrems als quals pot arribar la
manipulació de les grans empreses del sector farmacèutic. Gairebé
no es va fer ressò d’això: tan sols va ser esmentat en una de les
darreres pàgines del New York Times del 20 de desembre de
2002. D’acord amb la notícia, alguns membres del consell de direcció
de la companyia farmacèutica Walter-Lambert, en aquells temps
acabada d’adquirir per Pfizer, van aprovar un pla pel qual una de les
empreses subsidiàries, Parke-Davis, s’encarregaria de la
comercialització del Neurontin,
un fàrmac contra l’epilèpsia, amb vista a un mercat més ampli que
l’original. En altres paraules, que volien que el Neurotin es
receptés per més raons que no fossin solament l’epilèpsia. La
pràctica era sens dubte il·legal, ja que no es pot distribuir un
medicament per a ser administrat en casos per als quals no ha estat
aprovat.

El que passa és que als EUA els metges poden
receptar-lo a títol personal. I què es podia fer per a vendre més
aquest medicament? Fàcil: pagar els metges (ells li’n diuen, "donar
incentius financers") perquè estiguessin disposats a
receptar-los per al tractament de migranyes, fòbies i, fins i tot,
atacs de singlot. Els informes que ambdues empreses van manejar el
1995 –fets públics gràcies a la delació d’un treballador–
revelen que s’havia previst la confecció de diversos articles que
defensaven la seva aplicació per a diversos trastorns sense que en
cap cas s’haguessin realitzat proves concloents, així com diverses
conferències per les quals es pagarien entre 500 i 3.000 dòlars.

El departament de màrqueting d’ambdues companyies
va oferir als metges dos-cents dòlars en canvi de la memorització
d’algunes preguntes sobre el fàrmac perquè les deixessin caure en
les seves diverses trobades professionals. L’estratègia va donar
bons resultats: el 2003 les vendes van reportar més de tres mil
milions de dòlars i en prop del 80% dels casos s’havia prescrit per
a trastorns que res tenien a veure amb l’epilèpsia.

Tanmateix, el maig de 2004, la fiscalia de Boston va
emprendre accions legals contra Warner-Lambert i Parke-Davis. El
tribunal va sentenciar en contra de les farmacèutiques, a les quals
va trobar culpables del delicte de comercialització il·legal i les
va condemnar a pagar 430 milions de dòlars en concepte
d’indemnització per danys i perjudicis.

Els hi va importar? Tenint en compte tot el que els
havien fet guanyar per receptes que no corresponien a cap de les dues
indicacions aprovades per la FDA en comparació del preu de la multa,
no ho crec. A més, hi ha una dada una mica peculiar. Resulta que els
medicaments també poden tenir efectes
secundaris
i, en aquest cas, al voltant d’1 de cada 500 persones
que van prendre antiepilèptics, com la gabapentina, per a tractar-se
diverses afeccions durant els estudis clínics van experimentar
tendències suïcides durant el tractament. Que als malalts se’ls
estava enganyant i probablement fent mal pels efectes secundaris del
fàrmac? A qui li importa?

El cas Neurontin va sortir a la llum perquè un dels
representants comercials de la companyia, el biòleg David P.
Franklin, va decidir denunciar l’engany. Però tampoc us cregueu que
es va tractar d’un acte heroic, ni molt menys. A canvi va rebre prop
de 27 milions de dòlars.

Un cas així planteja preguntes: quants casos més
es coneixen? És que cada metge que va rebre alguna compensació
econòmica per prescriure aquest fàrmac no era un còmplice d’aquest
frau? Aquesta estratègia de promocionar fàrmacs per a usos
il·legals, "si t’enxampen pagues la multa i prou",
s’utilitza als EUA simplement perquè la llei ho permet, i sembla que
les empreses es basen en la llei i no en l’ètica. I si pagar una
multa ho consideren una inversió, no haurien d’anar a la presó per
això, aquells que van dur a terme el pla i aquells que el van
continuar, tot i que sabien que era il·legal?

El segon cas té a veure amb la relació entre
científics i farmacèutiques. Si ja hem vist que el frau és quelcom
que les companyies maneguen i la ciència és una disciplina que
intenta de descobrir la veritat, ja podem intuir que haurà moments
en què freguin postures diferents.

El 1993, Nancy
Olivieri
, una hematòloga que treballava a l’hospital infantil
associat a la Universitat de Toronto, va signar un acord amb
l’empresa farmacèutica Apotex per a avaluar l’impacte d’una nova
medicina basada en la deferiprona, un agent que redueix els nivells
de ferritina en la sang, els efectes de la qual ja s’havien provat
amb notable èxit en un grup de malalts de talassèmia de grau major.
Tanmateix, l’estudi d’aquesta classe de teràpia no és senzill i
requereix una observació dels pacients a llarg termini.

Els acords entre Olivieri i Apotex incloïen les
clàusules de confidencialitat habituals. Després d’un primer
assaig, els resultats van ser els esperats i ràpidament se’n va
informar en un article publicat a The New England Journal of
Medicine
el 1995. Es van realitzar proves molt més elaborades
tant al Canadà com a Itàlia i Olivieri es va convertir en la
directora del projecte més important d’hemoglobinopatia de tota
Amèrica del Nord.

Durant aquesta segona fase, que pel que sembla no
estava subjecta a cap compromís de confidencialitat amb Apotex,
Olivieri va descobrir que l’administració prolongada del medicament
disminuïa la seva eficàcia i, a més, desenvolupava en alguns
pacients efectes secundaris tan greus com la fibrosi hepàtica.

Olivieri no va tenir en compte el risc que corria i
va anunciar al comitè directiu de l’hospital els resultats, i els va
dir, entre altres coses, que havia d’informar-se els pacients que
prenien aquests medicaments. Posteriorment, els va presentar en un
congrés i va intentar publicar-los. Apotex va cancel·lar el
projecte i la va amenaçar amb emprendre accions legals si arribava a
aparèixer l’article amb aquella informació tan comprometedora per
als seus interessos. Els advocats de l’empresa van dir que podrien
demandar-la per violació de secret i li exigirien uns 20 milions de
dòlars en concepte d’indemnització per danys i perjudicis.

Mentrestant, la Universitat de Toronto va rebre una
copiosa donació d’Apotex (13 milions de dòlars) per a la
construcció d’un nou edifici hospitalari. La Universitat va negar
qualsevol suport Olivieri, qui va fer cas omís fins que va aparèixer
el seu article a The New England Journal of Medicine, el
1998. Un any després, va ser rellevada del seu càrrec com a
directora del programa d’hemoglobinopatia de l’hospital infantil
associat a la Universitat de Toronto. No va trigar a saltar
l’escàndol, i de seguida es va formar una comissió d’investigació
que va exonerar Olivieri de tota responsabilitat personal i va
obligar a la Universitat a contractar-la de nou.

Per desgràcia, els conflictes entre científics i
empreses farmacèutiques són força habituals. Olivieri va tenir la
sort que el seu cas sortís a la llum i que una de les qüestions
principals, la seguretat dels pacients, fos prou clara per a
mobilitzar l’opinió pública.

La Universitat de Toronto podria haver donat suport
Olivieri des del principi, però els interessos institucionals van
pesar més que els científics i caldria preguntar-se quants casos
similars hauran tacat el bon nom de la ciència durant els darrers 25
anys.

The New England Journal of Medicine concloïa:

El cas d’Olivieri ha d’interpretar-se com una advertència
important del perill que corre la llibertat acadèmica si no se la
protegeix. Tal vegada pensem que es tracta d’un cas únic. Com
desitjaríem pensar que és així!

Font:
AGIN, Dan (2009).
Las mentiras de la
ciencia.
Teia:
Ma non troppo

Quant a omalaled

Me llamo Fernando y soy un apasionado de la ciencia y admirador de los científicos y ténicos de todas las épocas. Espero disfrutéis sabiendo un poquito más de ellos.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.